Música en clau de dona

In mute, Candela Roots i Vi Blau ens conten com encenen el ritme de l’escena musical de l’Horta
des d’una perspectiva de gènere. Està considerada la perspectiva de gènere als concerts i festivals del nostre territori o, per contra, la programació segueix estant masculinitzada? Si donem una ullada al nostre voltant més immediat, trobem la resposta amb facilitat. Però, com ho veuen les protagonistes d’aquesta història?

Música en clau de dona

REDACCIÓ – Pau i Mireia Corachán
FOTOGRAFIA – Cedides pels Grups
In mute, Candela Roots i Vi Blau ens conten com encenen el ritme de l’escena musical de l’Horta des d’una perspectiva de gènere

Està considerada la perspectiva de gènere als concerts i festivals del nostre territori o, per contra, la programació segueix estant masculinitzada? Si donem una ullada al nostre voltant més immediat, trobem la resposta amb facilitat. Però, com ho veuen les protagonistes d’aquesta història? Donem veu a algunes de les artistes més representatives del pa-norama musical de l’Horta Nord: Estel, veu de Candela Roots; Steffi, cantant d’In Mute; i Marta Margaix, violinista de la jove formació Vi Blau.

Candela Roots (premi Ovidi Montllor 2017) és fidel al reggae dels anys 70 i 80. El grup beu de la tradició jamaicana amb tocs d’ska i se situa al costat positiu de la vida. Fa més de 15 anys que toquen juntes i són conegudes pel seu anterior projecte,
Arròs Caldós. Ara han decidit aprofundir en el reggae, sense abandonar el discurs combatiu de les lletres de la nostra entrevistada, Estel Navarro.

Altra de les músiques més destacades de la comarca és Steffi Garcia, cantant d’In Mute (que va guanyar en 2014 el prestigiós concurs Wacken, a Alemanya), un grup de death metal que està pegant fort en un gènere superdominat pels homes.

Per últim, Marta Margaix (X-Fanekaes) ha apostat per un projecte original, elegant i en valencià, com a violinista de la jove formació exclusivament femenina Vi Blau, de fusió flamenca, integrada per cinc dones.

Una vegada fetes les presentacions oficials, entrem en matèria i, buscant l’origen de la situació, trobem un punt de coincidència respecte a la falta de referents musicals femenins. Steffi Garcia recorda que sempre “m’he decantat per veus extremes amb textura, foren dones o no, però és més fàcil trobar-les en referents masculins”. En aquesta línia, Marta Margaix assenyala que les dones músiques “sempre hem estat ací, però en un segon pla. Hem d’eixir, fer-nos notar i prendre l’escenari”.

Estel Navarro va un poc més enllà. Ressalta que les dones que es dediquen a la música han d’esforçar-se molt més que els homes, i que així i tot obtenen molta menys visibilització: “des de xicotetes, la societat ens va dient que l’escenari no és el nostre lloc i tal volta per això el nostre nivell d’autoexigència és major”.

Margaix es lamenta de certs comentaris: “Tocant en algun festival m’han arribat a preguntar que de qui era nòvia”. Per a Steffi en alguns missatges no hi ha maldat, sinó inèrcia social, encara que ha escoltat declaracions del tipus “In Mute és una banda vulgar on el que més destaca és l’escot de la cantant”.

Les tres apel·len a la necessària qualitat dels grups. “Escollir un grup només pel fet de tindre una dona és negatiu per a totes; no sóc partidària de traure la bandereta sinó que ha de prevaldre la qualitat, sigues home o dona”, resumeix Marta.

Estel coincideix a dir que la presència i la visibilitat de les dones és anecdòtica: “encara hi ha gent que no fa un esforç real per a canviar aquesta situació i només cal donar un cop d’ull als cartells de festivals”. “No sé què ha de passar perquè reaccionem”, protesta la cantant de Candela Roots.

Però… per on comencem?– preguntem. “Cal incidir en la programació perquè alguns no s’han assabentat de la pel·lícula: el mateix públic és també responsable i està en la seua mà protestar. Per exemple, no assistint als festivals on no hi haja presència de dones”, declara Estel.

“Hem de fer la revolució entre totes i tots”, anima Marta, que reconeix que ha tingut algun pensament masclista: “Quan escolte testimonis d’altres músiques de vegades pense que a mi això també m’ha passat”.

Canviarà la foto fixa del panorama musical de l’Horta en qüestió de gènere? De moment s’ha presentat a les Corts Valencianes una proposta perquè s’incloga la perspectiva de gènere als festivals, a partir d’una línia de subvencions perquè l’àmbit musical tinga com a criteri de valoració la presència equilibrada de dones, fins i tot en el personal tècnic.

Després de parlar amb Estel, Steffi i Marta, tres dones combatives i valentes, queda clar que sense les oportunitats i la visibilització femenina, les opcions de trencar el sostre de vidre són mínimes. I com cantava Sole Jiménez, esperem que per fi la música sone per boca de dona.

Ens ha estat extirpada la vivència compartida, ara ens queda l’obra i la memòria, com a alternatives descolorides i també fonaments de la reivindicació de Manu i de la vida plena. Ajuden els reconeixements institucionals com el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears, o l’impuls de lectures i altres projectes en marxa. Amigó no defuig el repte i l’assumeix com a vicepresidenta de la Diputació: “N’estic orgullosa que el jurat de poesia de la nostra Institució Alfons el Magnànim premiara Manel Marí amb el premi València pel seu magnífic poemari Tavernàries, el seu darrer llibre, el més biogràfic i amb el qual es va escriure el seu propi epíleg. Ens quedem amb l’encàrrec, doncs, de promoure l’obra del poeta eivissenc, del poeta valencià i del nostre poeta de l’Horta. I amb ell promoure un pont de mar blava i herba verda entre tots els territoris”.

Entre moltes més coses l’horta ens ensenya a mirar lluny, a cultivar-nos i estar-ne al cas. Ben sabedors que per al carpe diem tots som autors que aprofiten.