L’any 1830, a París, un esperit de “modernitat” urbanitzadora envaïa les autoritats de la ciutat i per tot arreu es promovia l’enderroc d’edificis i façanes de l’època medieval. Victor Hugo i quatre intel·lectuals com ell escrivien pamflets i articles per a denunciar estos atemptats contra el patrimoni i la història parisenca, però pràcticament ningú no els feia cas. La febra urbanística i el negoci immobiliari eren més poderosos i influents que un grapat d’articles als diaris locals. La cobdícia arribà a tal punt que es va projectar la demolició de Notre-Dame, la catedral gòtica.

En aquell moment Victor Hugo va decidir que calia prendre partit pel patrimoni més enllà de les pàgines dels diaris. L’escriptor es va tancar al seu estudi i va redactar en poc menys de sis mesos la novel·la Nostra Senyora de París, també coneguda com El geperut de Notre-Dame. En ella descrivia la catedral fil per randa, la ciutat del segle XV i els seus protagonistes. L’obra va obtindre tal èxit i els parisencs s’hi van identificar tant que va capgirar l’opinió pública i la va posar en favor de la conservació del patrimoni. Ningú podria tocar ja Notre-Dame, perquè havia passat a formar part de la mitologia de la ciutat.

Vora dos segles més tard s’estrena als cines Alcarràs, dirigida per Carla Simón. El film és la crònica de l’últim estiu de collita al poble que dona nom a la pel·lícula, un ecosistema que s’esquerda, amenaçat per les fotovoltaiques i la nova modernitat que, com l’antiga, arrasa amb tot. A partir de l’estrena i tal com va passar a París el 1831, s’ha posat en el focus social i mediàtic la problemàtica dels camps solars, els seus efectes i una destrucció de l’hàbitat agrari que ens afecta a totes i tots.

Patrimoni de totes i tots

Ací, a l’Horta Nord, l’ecosistema agrícola i humà viuen temps difícils. En els últims 50 anys ha desaparegut el 64% de l’horta de València. De 15.000 hectàrees n’hem passat a menys de 6.000. L’ampliació de carrils de l’A-7, l’amenaça de l’AVE a Barcelona i la urbanització sense mesura de l’àrea periurbana del Cap i Casal, entre d’altres, pressionen l’horta, que és patrimoni de totes i tots, que és el pulmó de la ciutat, el seu rebost, el seu aire condicionat i la garantia d’estabilitat climàtica davant les crisis que ja patim.

D’esta realitat s’ha parlat a l’audiovisual, principalment en documentals com Renaixem, Orgull d’horta, Savis de l’horta, La pell en la terra… No obstant això, exemples com estos mai han acabat d’arribar al públic majoritari, que viu entre la desafecció i la ignorància de la destrucció del nostre patrimoni ecològic, social i agrari més important.

Què hi podem fer? Quina és la nostra responsabilitat com a creadors i creadores audiovisuals? Particularment, crec que hem de parlar, cal denunciar esta situació i fer-ho a través d’històries de ficció ambientades en l’Horta, en les quals l’espectador s’identifique i empatitze amb els i les protagonistes i, per extensió, amb les seues pulsions i sentiments.

En definitiva: ens cal que les històries del cinema i de l’audiovisual retraten la realitat que viu la nostra comarca, perquè sovint la ficció és la millor manera de parlar de la realitat, com ja van fer Carla Simón i Victor Hugo. Ens cal un Notre-Alcarràs a l’Horta Nord.