Si has nascut a una illa, com és el meu cas, hi ha alguna cosa en la contemplació del mar que t’impulsa cap a l’infinit. Lluny de sentir-te aïllat o constret pels petits límits de la teua terra envoltada d’aigua pels quatre costats, sents que el mar forma part de tu i que el seu horitzó obert, misteriós i inabastable és el teu… Conte això perquè viure, com ara visc, en un poble xicotet envoltat d’horta em proporciona un equilibri semblant al de la meua Mallorca natal i és que, d’alguna manera, és com viure en una petita illa envoltada per un mar diferent, molt més abastable, però igualment inspirador. Si un contempla l’horta a la nit, pot fàcilment tenir la sensació que el que contempla és el mar, una vasta extensió fosca amb llums que titil·len al fons, exactament igual que quan des de la badia de Palma observe el mar nocturn des d’una riba i divise en la distància les llums misterioses dels vaixells o la línia de costa que tanca la badia a la distància. Aquesta analogia nocturna de l’horta i l’oceà la vaig sentir molt aviat, només arribar, i em vaig adonar de quin és el motiu pel qual viure en un nucli menut envoltat d’una gran franja d’espai dominat per la natura és tan reconfortant.

Viure, com ara visc, en un poble xicotet envoltat d’horta em proporciona un equilibri semblant al de la meua Mallorca natal

És com si el món de les grans complicacions, el món presidit pels fums, l’estrés, el soroll i la fúria quedara molt més enllà, separat per l’oceà, en aquest cas, de tarongers, carxofes, remolatxes i lletugues que d’alguna manera temperen com un filtre l’agressivitat i l’agitació de la gran urbs. Tu vius al teu petit univers, acompanyat per aquesta vasta extensió primitiva consagrada a què cresquen fruiters, hortalisses carregades d’olors i colors, insectes brunzidors i animals de tota mena, presidit per aquest laberint de séquies que porten la sempre reconfortant sonoritat de l’aigua. Cada vegada que xafe Madrid, cosa que passa amb freqüència, quasi sent compassió pels que viuen allà de continu, immersos en un etern embús, inflamats per l’agressivitat d’un ritme frenètic i boquejant com a peixos que intenten traure el cap per sobre del mantell de contaminació que t’impregna de negre els nassos. I més enllà de tot aquest cúmul d’horrors, Madrid és per mil motius una ciutat estupenda però que és més fàcil de suportar i fins i tot de gaudir si hom sap que després torna a la seua illa particular. Molts em pregunten si viure a una illa no dona claustrofòbia. A mi més prompte em sembla el contrari. De fet quasi diria que ací hi ha el quid de l’existència, en crear-se un la seua pròpia Ítaca, la seua petita però sòlida illa que li conferisca estabilitat, que li atorgue assossegament, aquell lloc al món que et proporcione equilibri i des d’on la contemplació de l’horitzó no signifique una amenaça, sinó una promesa d’aventura.