La humanitat afronta cíclicament amenaces globals que somouen les rutines quotidianes i que obliguen a repensar les certeses i a reordernar els valors. L’actual pandèmia de la covid-19 ha tornat a fer evident l’extrema vel•leïtat de l’ésser humà que passa de la inconsciència arrogant al neguit apocalíptic a poc que les seues inèrcies existencials troben algun obstacle inesperat al seu curs.

El confinament ha abolit temporalment algunes de les baranes més sòlides a les quals ens agafàvem per escapar dels dubtes i angúnies que ens genera el desarrelament post-modern: els cicles festius, privats i públics, que amollonen oportunament el curs del temps introduint-hi una estructura ritual i un sistema de recompenses periòdic. Som animals socials i, especialment els d’aquest racó del planeta que voreja la Mediterrània, necessitem el carrer, el contacte físic, la vivència compartida col•lectivament per sentir-nos complets i tocar, ni que siga amb les puntetes dels dits, aquella fugaç plenitud d’esperit que anomenem felicitat.

Les darreres dècades, empesos per una mediatització dels referents culturals que ens imposava imaginaris aliens i ens sostreia un bocí d’identitat a cada bugada, hem redescobert les nostres cultures populars, ens hem reinventat les festes, hem regirat els rebosts tradicionals per reciclar l’utillatge que encara ens podia fer el pes i hem recuperat el carrer com el principal espai d’expressió col·lectiva.

La festa, siga a petita escala —compartint una cervesa amb els amics per la vesprada o restaurant setmanalment els vincles familiars al voltant d’una paella— o siga en la seua dimensió més multitudinària —omplint de gom a gom una plaça per viure junts l’estranya i euforitzant experiència sensual d’una mascletà—, forma part intrínseca del nostre projecte vital i la seua extirpació en aquests mesos de confinament ens planteja un repte considerable.

Per superar-lo hom ha recorregut a l’amanós succedani de les xarxes socials: una forma alternativa de connexió que propícia vivències compartides en un context virtual i que, eventualment, pot desencadenar també els mecanismes de l’emotivitat comunal: ho hem pogut comprovar amb algunes iniciatives clarament exitoses com l’encontre de cantadores i cantadors Cant al Ras, reconvertit enguany en Cant a Recer i amb la plaça de l’església de Massalfassar, el seu escenari natural, substituït per la pàgina de facebook de la Colla de Dimonis. Una opció que ha funcionat perquè encara es manté tendra la memòria de la trobada presencial i la solució d’urgència ha aconseguit activar-ne els ressorts per establir-hi un poderós lligam sentimental. Res pot reemplaçar, però, l’ambient de complicitat i afectivitat que es genera a la plaça, de la mateixa manera que una mascletà retransmesa per televisió no deixa de ser un pàl•lid i impotent reflex de la vivència real.

La nostra cultura popular demana presència, proximitat, gestualitat, fisicitat: es troba estrictament a les antípodes de les actuals regulacions de distanciament social i de rostres ocults darrere de la preceptiva mascareta. El món virtual 2.0 amb prou feines ens pot alleujar la nostàlgia del carrer. Si l’actual amenaça s’estén en el temps, haurem de fer tots plegats un important esforç de reinvenció: el valuosíssim terreny conquerit en els darrers anys mereix una defensa a l’alçada.