Pandèmia reflexiva

Durant aquest confinament moltes persones hem aprofitat per a fer treball d’introspecció i acomodar-nos en la nostra llar física i interna. El temps s’ha encollit i s’ha dilatat alhora, una sensació tan subjectiva que a la majoria de la població ens ha permés viure moments molt intensos, tant de turment com de regeneració.

Pandèmia reflexiva

Núria Garcia (Directora d’Espai Carraixet)

Durant aquest confinament moltes persones hem aprofitat per a fer treball d’introspecció i acomodar-nos en la nostra llar física i interna. El temps s’ha encollit i s’ha dilatat alhora, una sensació tan subjectiva que a la majoria de la població ens ha permés viure moments molt intensos, tant de turment com de regeneració.

Jo soc de les que ha viscut la crisi com una oportunitat, i això m’ha fet pensar que, novament i com quasi sempre, m’agrada nedar a contracorrent. Per a mi ha estat un bàlsam adonar-me de les vertaderes prioritats i atendre-les sense les ingerències socials i culturals a les que estem contínuament sotmeses. La pau amb què he travessat aquesta experiència vital m’ha fet veure quants elements superflus adobaven la meua quotidianitat, i me’ls he llevat per a quedar-me nua davant les emocions més bàsiques que em fan sentir viva.

Paradoxalment, i permeteu-me la comparança amb la realitat, m’he tret de damunt les mascaretes. Per descomptat que he estat conscient de la gravetat de la situació; de la possibilitat de contagiar-me o que alguna persona que estime poguera sumar-se a la llista necrològica de la pandèmia, de les conseqüències socials i econòmiques per a la població més vulnerable, de la retallada de llibertats que hem patit i assumit per a lluitar contra aquest virus rebossant d’incertesa. Però, amb sinceritat, ha estat justament aquesta incertesa la que m’ha remogut de la meua cadira de teranyines; la que ha fet que em centre en l’instant present i disfrute com mai en la vida de les rialles dels meus fills, de l’acompanyament dels meus pares i del descobriment de la força del meu jo interior.

Ara torne a vestir-me, lentament, mentre anem avançant amb les fases de la desescalada. Quede amb amigues i reprenc molts contactes professionals, i m’agrada fer-ho, per descomptat. Però hi ha un regust d’enyor cap a mi mateixa, perquè m’ha encisat mirar-me a l’espill de la nuesa i perquè sé que, en part, es torna a diluir la meua essència sota les infinites màscares de l’ego a les quals és impossible renunciar de forma eterna.

Reprendre Espai Carraixet tampoc no és fàcil. Darrere d’aquesta revista hi ha una batalla interna entre allò que volem transmetre i la consecució dels recursos per a fer-la possible. L’agraïment, però, cap a les institucions públiques i les empreses privades que ens recolzen i que aposten per la cultura malgrat el temps de la pandèmia és immens. Seguim el nostre camí fidels als principis amb què l’iniciàrem per a teixir una xarxa cultural que vertebre l’Horta Nord des de la passió, l’estima i la responsabilitat amb la nostra comarca.