Entrats en el segle XX, els metges de poble passaren a monopolitzar l’assessorament a les prenyades i l’assistència en els seus parts. La nova realitat condemnaria a l’extinció, de manera irremeiable, l’ancestral disciplina de les comares. En el cas de Foios, s’iniciava l’era de don Pascual Plasencia, don Adolfo Millán, don Antonio Garrido, don Román Soriano… Forasters la major part i, indefectiblement, varons amb formació universitària tots ells.

Durant segles, les comares havien tingut entrada a gran part dels immobles del terme i, per tant, accés a molta informació que, com a veïnes del poble, podien utilitzar tant per a bé com per a mal. No era massa díficil que algunes d’elles saberen més del que ocorria al poble que les mateixes autoritats.

El perfil que l’imaginari col·lectiu associava a la Comare de Foios era el d’una dona de forta personalitat, autoritària i valenta. Xarraire també, com no. No massa agraciada físicament i entrada en anys però que continuava arreglant-se amb gran afectació. Existira o no la Comare, fora únicament una dona o bé l’acumulació d’hàbits i costums de més d’una, durant decennis, el personatge fou referència ocasional en l’oralitat a la nostra terra, a través de refranys i expressions que han anat caent a poc a poc en desús. Pensem només en la mala oïda del Sord de Benissanó o en les nombroses tecles de l’Organista de Sollana.

Amb sentències com arreglar-se més o anar més pintada que la Comare de Foios, com també la Comare de Foios caga fill negre es volia donar a entendre que arreglar-se abans d’eixir de casa i fer tard als compromisos, per empolainar-se excessivament, era un costum institucionalitzat entre les dones de Foios. La Comare era, per tant, una mena de personificació en clau localista de tots els vicis i virtuts que els pobles veïns atribuïen al seu col·lectiu femení.

De la mateixa època que el retrat de la Delicada de Gandia, amb el qual compartix temàtica, estil, tècnica i fins i tot emmarcació, la historiadora de l’Art Esperança Blasco Liante afirma que Antoni Fillol va utilitzar com a a model per a La Comare de Foios a la portera de l’edifici de Ciril Amorós on tenia aleshores el seu estudi, una empleada procedent segurament d’algun barri popular de la ciutat o de comarques.

Descripció del quadre

La retratada és una dona madura, treballada, amb la cara ja solcada per les arenes del temps i de mirada penetrant. Vist unes peces de roba propietat de l’artista, basades en els patrons més tradicionals: pinta i mantellina negra de gran caiguda al cap; toca sobre els muscles, gipó de setí de seda i davantal, tots tres negres també; guardapeu o falda ampla en blau fosc, amb un estampat prou discret. El negre, en probable senyal de dol. Si no era viuda, podia guardar el dol per algun familiar. Sosté amb la mà dreta un palmito obert a l’alçada dels pits marcant distància davant l’espectador, com barrant el pas a totes aquelles que volgueren disputar-li el seu monopoli. El ventall resulta ser l’unica concessió al color de la seua indumentària. L’exemplar, de probable fabricació aldaiera, lluïx caberes i varillatge d’os o d’ivori, país elaborat amb un teixit satinat d’una viva tonalitat ataronjada decorat amb motius florals espolinats als costats i escena galant inspirada en l’estètica del segle XVIII al centre. Sens dubte un producte d’alta qualitat i, possiblement, propietat també de l’artista o d’alguna veïna de l’Eixample. Algun complement havia de donar a entendre que la retratada era foiera. Bufons, sí. Però de caldo calent.

Tot i materializar l’obra al seu estudi si fem cas als estudiosos de Fillol, es pot identificar, amb relativa facilitat, l’emplaçament exacte des d’on va prendre l’autor els apunts que utilitzaria per a esta obra: l’inici de la principal via d’entrada a Foios durant segles, l’inici del Camí de la Creu des del Camirrel. En origen, el caixer d’un antic barranc (La Rambleta) que baixava des de la Lloma, creuava el casc urbà i continuava fins a l’antiga Carretera de Barcelona o Camí Real d’Aragó. El lloc que ocupa a la composició el temple de l’Assumpció, perfectament reconeixible, ens dona la clau. La retratada es podia trobar als peus de l’emplaçament original del peiró o creu gòtica que, a principis dels huitanta del segle passat, el filòleg i veí del poble Josep Corell va localitzar, de manera quasi providencial, a Sant Miquel dels Reis. En el punt on confluïxen tres termes; Foios, Meliana i València (Cases de Bàrcena) i a un costat de la via del Trenet. I a espatles de la retratada, les llenques de terra blanca sembrades de melons o carabasses regades per l’aigua de la Fila i del Tercet i pertanyents a les partides del Camí de la Creu i Senda de Macarella, la primera horta de Foios.

Entre la protagonista i el poble, l’únic edifici que es podia vore des d’eixe punt i que Fillol no va incloure era el Molí de la Fila, aleshores conegut com el Molí de Ciurana. Cal també recordar que, en aquell moment, l’actual Avinguda d’Hug Bacharach, hui entrada principal del poble, era el Camí de la Pallissa i eix d’una encara incipient zona d’expansió urbana. Àrea on, per la proximitat de l’estació ferroviària, havien alçat les seues cases i magatzems els comerciants nadius més dinàmics com també alguna que altra personalitat de la burgesia capitalina.Antoni Fillol va passar els últims anys de la seua vida a Castellnovo, on va morir l’any 1930. La Comare, hui, pertany a una col·lecció privada. La indumentària de la model fou heretada pel seu alumne Gabriel Esteve Fuertes (1900-1987), també molt inclinat a la representació d’escenes de l’horta. Nascut a les Cases de Bàrcena i visitant assidu d’Albuixech, Massalfassar i Foios, també va ser un pintor d’extensa producció.

Però eixe n’és un altre relat.