Aquesta xiqueta no té el somriure candorós de Rose a Titanic, ni l’acrobàtica cintura de Britney Spears, ni tampoc els cabells llisos i gustosament pentinables que llueixen totes les companyes de cinqué de primària. No, aquesta xiqueta somriu amb la boca tancada perquè odia la lluïsor de l’ortodòncia sobre les pales i els ullals, i la cintura, abans fina i esmolada, ha duplicat el perímetre amb la menarquia, i els cabells, eixos sí són invariables, cargolats, aspres i indòmits des que el primer pèl va apuntar al cabet encara tendre, uns cabells que s’estufen en dies plujosos com hui, uns cabells arrissats que de dilluns a divendres, sense importar si humitat o si núvols o si vent, capten l’atenció del xiquet d’uniforme que ix del col·le d’allà dalt quan la xiqueta vestida amb combinacions cromàtiques dubtoses ix del col·le d’allà baix, uns cabells pels quals el xiquet s’atura quan es creua amb la xiqueta al pont del barranc que talla el poble en dos com una pizza i li diu Tú has visto qué pelos llevas, mira que salir así a la calle, pareces Krusty el payaso, i a vegades, quan la xiqueta es fa la sorda perquè només vol arribar a casa i preparar-se el bol de llet amb choco krispies, el xiquet uniformat li fa la traveta, o li obri la motxilla i en treu un llibre de text i l’obliga a córrer per a recuperar-lo, o li arrea una coça i li crida Para que te acuerdes de mí. Hui les gotes òrfenes d’una tempesta moribunda colpegen el serrell de la xiqueta i l’estoven, el divideixen en flocs que s’apeguen, autosuficients, al front ample que augura la resta del cos com un estandard. La xiqueta albira la silueta borrosa del xiquet d’uniforme a l’extrem oposat del pont. A sota, el barranc gruny en un fluir desbocat d’aigua acumulada al llarg de cinc dies de diluvi. La mirada de la xiqueta es desploma al terra de granit, i encara que així anul·la la visió del xiquet pot sentir com s’aproxima, la mà en guàrdia per a furtar-li un quadern, la traveta escapant-li ja de la punta del peu. Enmig del pont el xiquet la saluda, Ey, Krusty, qué tal hoy en tu colegio de piojosos. La xiqueta camina sense mirar-lo, tracta de concentrar-se en la imatge d’un bol de llet dolça i fosca, però el xiquet insisteix, Seguro que tienes ese pelo asqueroso lleno de piojos, seguro que te lo están llenando de huevos. En l’angost pla picat que emmarquen els ulls de la xiqueta entren les sabates negres del xiquet, que estampa un dit al front de la xiqueta, No contestas, maleducada de mierda, les gotes es desprenen del serrell com draps oblidats a la corda d’estendre. Qué, te pego o qué, diu el xiquet, no es meneja ni un mil·límetre. La xiqueta no vol mirar el xiquet, i tanmateix el mira mentre la cintura informe dispara potència a les mans, i les mans alcen el xiquet per damunt de la barana i l’espenten al barranc brau i prenyat com la mar. Ell no ha dit ni una paraula, almenys no amb la veu. Ella es pregunta com de fort deu haver apretat les dents per haver-se arrancat un tros de queix. O potser no és força. Potser és l’ortodòncia.