Es tracta d’un estadi modest, per a deu mil persones, però aquesta nit no cap ni una ànima més. El concert és a punt d’acabar, van pel segon bis. Una munió de heavys continuen donant-ho tot a la grada i el grup no els pot decebre sobre l’escenari. El guitarrista fa l’enèsim tapping mentre el cantant aguanta també, amb la veu, l’enèsim agut tan alt com pot. El volum és tan brutal que sembla que en qualsevol moment vint mil timpans diran prou i esclataran a l’uníson. Quan acaba el concert els músics no han de replegar res que per això són les estreles i tenen qui ho farà per ells. Ells, ara se’n van de farra. Sempre és igual, impossible colgar-se al llit després de l’esclat d’adrenalina que acaben de viure. No han deixat de xiular-los els oïts que ja estan una altra volta en dansa. Acaben en una discoteca als afores de la ciutat. De tan passats com van ni la música tecno els fa nosa ja.

Avança la nit. El cantant quasi no se sosté dempeus. El bateria i el baix han desaparegut amb dues groupies i el guitarra es troba indecís entre una o altra, si elles volen acabarà amb les dues. El manager ja fa estona que s’ha tancat amb el gerent de la sala en un apartat. El cantant plegarà prompte. Hui han tocat a la seua ciutat i no ha de dormir en cap hotel, ho farà al seu llit. Tot l’ossam li tremola al ritme pesat de la música, que no pot estar més alta. Sol, recolzat en la barra, s’hi fa el darrer bourbon i toca el dos. Mentre s’obri pas entre la gentada n’hi ha qui el reconeix i s’apega a roda. Tracta d’avançar apartant-se’l amb cura de no resultar impertinent i en lloc de somriure li ix una ganyota.

Assegut en un taxi, en silenci, sembla que els oïts li xiulen més alt encara que abans. La sensació no és nova i sap que li durarà fins l’endemà. El taxista el reconeix i li demana un autògraf per al seu fill: «té tots els seus discos».

El cantant arriba a casa. L’espill de l’habitació li mostra un reflex lamentable. És estiu, la roba de cuir no transpira massa i està tot suat. Es treu la roba i es queda amb calçotets i mitjons. Unes grenyes li cauen sobre la cara, apegades a la pell suada. Amb la mà se les retira. Deu fer un tuf insuportable. Porta les ungles i els ulls pintats de negre. Es dirigeix al saló, se serveix un dit de whisky i a continuació, de l’estant del fons, trau un disc: Turandot. Posa el tall Nessun dorma i s’asseu a escoltar-lo.

Amb «…Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!», apura el got d’un glop. Sempre és igual, quan arriba «…All’alba vincerò!», una llàgrima negra li cau galtes avall i amb els següents «vincerò!», el plor, negre com el carbó, flueix descontrolat. Sempre, després d’una nit com aquesta, fa el mateix, perquè no vol que l’èxit se li acabe pujant al cap. En acabar l’ària ja torna a sentir-se insignificant una altra volta.