Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la. No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Encetem Espai Carraixet amb aquests versos de Vicent Andrés Estellés, per a reivindicar el nostre mode de vida, les tradicions locals, el desenvolupament artístic i el conjunt de les manifestacions en què ens expressem els éssers humans de la nostra comarca.

Assistim a una progressiva regressió autoritària de l’Estat espanyol, enfront de la qual la defensa dels drets civils són un pilar fonamental d’un projecte de societat més respectuosa amb la pluralitat i més democràtica.

La paraula cultura, com tantes altres grans paraules (democràcia, llibertat, drets humans…) és també una mena de contenidor buit o de significant flotant, que diria el politòleg Ernesto Laclau. En conseqüència, cal omplir-lo de significat i el seu significat, en funció de qui, de com o de quins interessos amague o explicite, podrà ser més o menys alliberador, innovador o convencional.