AASecundaries
Pel 1933 i 1934 recorria els pobles de l’Horta Nord un suís amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Ell mateix havia escrit uns anys abans que «el forastero ve en cada lugar cosas que el indígena no nota. El forastero trae consigo el ocio, la perspectiva, mira con avidez, con inquisición; el indígena carece de todo esto».
Un quart de segle d’activitat, de vida al carrer, trobades, reivindicació i conscienciació per millorar el poble. L’Associació de Dones de Bonrepòs i Mirambell és un exemple que a l’Horta Nord existeix un important grup de col·lectius treballant per la igualtat, la justícia social i el feminisme.
Recitar l’oda que Estellés dedica al pimentó és sentir com la terra de l’Horta de València enreda les seues arrels en diferents aspectes de la cultura, un fenomen que es dóna en l’art, la literatura, la música i, de manera més evident, en la gastronomia.
Al 1383, a Vinalesa hi havia quatre oficis coneguts: barber, carnisser, capellà i llaurador. És a dir, llevat de tres persones, la resta del poble treballava el camp. “En molt dels casos, els pergamins de l’Edat Mitjana no especifiquen l’ocupació de les persones perquè se suposa que totes eren llauradores, però a Vinalesa sabem del barber Antoni Aparici, del carnicer Jaume Torà i del capellà Bernat d’Ari”, explica Frederic Aparisi, Doctor en Història Medieval.
La segona quinzena de setembre ha dut a primera línia de batalla l’alqueria del Forn de Barraca d’Alboraia. L’amenaça que les màquines acudiren a assolar-la va portar un grup de persones a acampar allí per tal de defensar-la; per plantejar una resistència física i pacífica que permetera escampar socialment l’escàndol per una iniciativa d’acreixement d’infraestructures dubtosa amb la qual s’està eliminant patrimoni, paisatge i més de 60.000 m2 d’horta.
El Palauet de Nolla s’alça majestuós als camins de l’horta de Meliana i les ècades d’abandonament no han impedit que sota els detalls de les eteriorades façanes s’intuïsca un passat gloriós. A pocs metres d’una fàbrica e maó roig, la seua torre és testimoni de la dualitat d’una comarca on les équies i la terra s’alternen amb l’asfalt i la sobrietat dels polígons industrials.
La producció artesanal de la pansa que es duu a terme en algunes poblacions valencianes es remunta a la fi del segle XIX i principis del XX. El procés de transformació del raïm moscatell en panses que consistix a tallar la pell del gra de raïm per a reduir així el temps d’exposició al sol, un mètode que s’ha mantingut sense canvis significatius des de l’època medieval i sense modificacions des del segle XVIII fins als nostres dies, va servir de motor econòmic a moltes famílies valencianes.
La fabricació de conserves s’inicia en el segle XVIII, com a resposta a la necessitat de l’exèrcit francés, dirigit per Napoleó, de proveir-se d’aliments en el transcurs de la seua campanya militar a Rússia. Napoleó va oferir una recompensa de diversos milers de francs a qui descobrira un mètode eficaç per a mantindre en bon estat els queviures, durant llargs períodes de temps, i així alimentar a les seues tropes.
Amb motiu del 9 d’octubre els Dimonis de Massalfassar, colla pionera en la nostra comarca de recuperació de la cultura autòctona del foc, faran un dels seus espectacles de correfocs pels carrers de Godella. Durant la vesprada prèvia realitzaran un taller infantil de foc i pintura.
Escolte Bob Dylan mentre repasse els reportatges abans d’enviar la revista a la impremta. Escolte Bob Dylan i sona ‘Desolation row’, i per tercera vegada en les últimes dues setmanes refaig aquest editorial. El títol de la cançó, Carrer de la Desolació, em retorna per enèsima vegada al que ha ocorregut aquest matí a l’horta d’Alboraia. Avui, 27 de setembre, han enderrocat el Forn de Barraca, el major símbol de reivindicació del territori valencià dels últims temps.
Vaig ser colombaire davall dels pins de Calderón, per això recorde que José Montagud, Pepico, fou veí del poble, pintor de ventalls. Jesús Balaguer Marco, carrero i rentacotxes. Mon pare, el seu cosí. Maiques, fill d’uns magatzems, vivia dalt de la Parra i Voro, el de Senent, en la torreta. Enrique, el Forner, Fanega, de puntes roges, en la pujada de Cervantes ens contava que feu l’amor damunt la taula.
Què farem amb Blasco Ibáñez? L’esquerra local el continua descartant, i jo no repetiré els meus arguments de sempre. No perquè siguen coneguts. De fet, crec que ningú els ha llegit. I quan m’han convidat a fer una conferència, el públic l’integraven entre una i tres persones (aproximadament). Persones molt afectuoses, això sí. En realitat, no repetiré els meus arguments per a no cansar-me a mi mateix.
Fa pocs dies que els regidors i les regidores electes han pres possessió de les seues actes en la conformació de les noves corporacions municipals. Moltes de les persones que des d’ara ens representen seguixen la tasca que han desenvolupat els darrers quatre anys, siga formant govern o oposició, i la seua continuïtat resulta fonamental perquè la presa de decisions als ajuntaments siga el més àgil possible en funció del coneixement previ de les necessitats del poble.
Plou. Al carrer, l’aigua forma camins que a penes ens permeten distingir allò que, ahir, era una superfície dura i inert. L’aigua crea el seu camí, fa un ritme que sembla jugar, a colps d’atzar, fins a arribar a un indret amagat, desconegut, potser inexistent. Aquesta pluja, que sembla impredictible, però que ha vingut caient des de sempre.