aareportatges
Una cultura es fa amb les aportacions ingents de moltes persones que hi contribueixen de manera diversa. Hi ha els grans noms, indispensables, que tohom coneix. Però el llegat col·lectiu es nodreix també de l’esforç silenciós i abnegat de múltiples treballadors del coneixement. De cronistes del dia a dia, que completen les baules de la cadena, a fi que no es trenque el nexe entre passat i present. Són savis modests, callats, que diuen la seua quan se’ls requereix el parer.
Rafelbunyol es prepara per a acollir la Trobada d’Escoles en Valencià del 2020. Serà el pròxim 29 de març quan milers de persones procedents de tots els municipis de la comarca celebren la festa per la llengua en aquest municipi de l’Horta Nord. Feia molts anys que la comunitat educativa de Rafelbunyol demanava que el poble fora amfitrió de l’esdeveniment.
Les persones majors de Vinalesa conten que el Pi de l’Anell, de gran altura, s’albirava des d’Alfara i més enllà. Malauradament, aquest arbre, situat a la partida de la Devesa, va caure per una forta tempesta fa vora 50 anys. En el lloc van plantar-ne un altre que fa temps que està malalt, encara que resisteix dempeus, al costat de la séquia de Montcada, en el primer gir cap a la dreta que fa la sendera de l’aigua per a formar l’Anell.
Quico sorprén en les distàncies curtes. Mostra una gran capacitat de reflexió al voltant de la rofessionalització de la pilota valenciana i una proximitat en el tracte que dista molt de la imatge que projecta sobre el terreny de joc. Parlem amb Francesc Soro Juan, ‘Soro III’, de la final del Campionat Individual d’Escala i Corda, que va guanyar el 22 de juny a Pelayo per sisena vegada.
A la comarca de l’Horta, tot allò que no rega l’aigua del riu Túria és secà. Esta divisió conceptual es va formar durant l’Edat Mitjana i té molts matisos. A nivell geogràfic es tracta de terres que quedaven més amunt de la Real Séquia de Montcada (enguany celebrem els 750 anys de la seua constitució com a comuna per privilegi del rei Jaume I).
A resistir! T’etziba Francisco Plasencia, el tio Paco, el del Forn, en saludar-lo mentre seu plàcidament a la porta del seu negoci, o en algun dels seus curts trajectes, sempre a peu, molt darrerament acompanyat d’un caminador que sosté amb contundència més que no al contrari.
Paco el del Forn Vell.
Pel 1933 i 1934 recorria els pobles de l’Horta Nord un suís amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Ell mateix havia escrit uns anys abans que «el forastero ve en cada lugar cosas que el indígena no nota. El forastero trae consigo el ocio, la perspectiva, mira con avidez, con inquisición; el indígena carece de todo esto».
Un quart de segle d’activitat, de vida al carrer, trobades, reivindicació i conscienciació per millorar el poble. L’Associació de Dones de Bonrepòs i Mirambell és un exemple que a l’Horta Nord existeix un important grup de col·lectius treballant per la igualtat, la justícia social i el feminisme.
Recitar l’oda que Estellés dedica al pimentó és sentir com la terra de l’Horta de València enreda les seues arrels en diferents aspectes de la cultura, un fenomen que es dóna en l’art, la literatura, la música i, de manera més evident, en la gastronomia.
Al 1383, a Vinalesa hi havia quatre oficis coneguts: barber, carnisser, capellà i llaurador. És a dir, llevat de tres persones, la resta del poble treballava el camp. “En molt dels casos, els pergamins de l’Edat Mitjana no especifiquen l’ocupació de les persones perquè se suposa que totes eren llauradores, però a Vinalesa sabem del barber Antoni Aparici, del carnicer Jaume Torà i del capellà Bernat d’Ari”, explica Frederic Aparisi, Doctor en Història Medieval.
La segona quinzena de setembre ha dut a primera línia de batalla l’alqueria del Forn de Barraca d’Alboraia. L’amenaça que les màquines acudiren a assolar-la va portar un grup de persones a acampar allí per tal de defensar-la; per plantejar una resistència física i pacífica que permetera escampar socialment l’escàndol per una iniciativa d’acreixement d’infraestructures dubtosa amb la qual s’està eliminant patrimoni, paisatge i més de 60.000 m2 d’horta.
El Palauet de Nolla s’alça majestuós als camins de l’horta de Meliana i les ècades d’abandonament no han impedit que sota els detalls de les eteriorades façanes s’intuïsca un passat gloriós. A pocs metres d’una fàbrica e maó roig, la seua torre és testimoni de la dualitat d’una comarca on les équies i la terra s’alternen amb l’asfalt i la sobrietat dels polígons industrials.
La producció artesanal de la pansa que es duu a terme en algunes poblacions valencianes es remunta a la fi del segle XIX i principis del XX. El procés de transformació del raïm moscatell en panses que consistix a tallar la pell del gra de raïm per a reduir així el temps d’exposició al sol, un mètode que s’ha mantingut sense canvis significatius des de l’època medieval i sense modificacions des del segle XVIII fins als nostres dies, va servir de motor econòmic a moltes famílies valencianes.
La fabricació de conserves s’inicia en el segle XVIII, com a resposta a la necessitat de l’exèrcit francés, dirigit per Napoleó, de proveir-se d’aliments en el transcurs de la seua campanya militar a Rússia. Napoleó va oferir una recompensa de diversos milers de francs a qui descobrira un mètode eficaç per a mantindre en bon estat els queviures, durant llargs períodes de temps, i així alimentar a les seues tropes.