No hi ha notícia dels noms originals del poblat iber del Tos Pelat i de les viles romanes que precediren la mil·lenària Montcada, sorgida en temps de l’Àndalus (segle XI) arran de la traça d’una gran séquia per l’Horta Nord. L’alqueria de Montcada era la més important de la contrada. I, tanmateix, no figura en cròniques àrabs. Com és això? Doncs, perquè es tracta d’un nom postislàmic, “transportat” des de Catalunya, on hi havia una vila, un clan nobiliari, un mont i un castell anomenats Montcada.

Que el nom andalusí de Montcada fou un altre, ho deduïm de la Takmila o col·lecció de biografies de savis del poeta Ibn al-Abbar d’Onda (1199-1260). Entre les poques alqueries de l’Horta Nord que cita –les importants, les que donaren personatges insignes– esmenta Tawayzat, topònim que s’esfuma del mapa quan apareix el nom de Montcada. El nom andalusí s’ajusta a la singular ubicació del poblat. Respon a l’amazic ttwayz ‘ésser mòlt’, més el plural àrab -at. Tawayzat era l’alqueria de ‘les Mòltes’, en al·lusió al potent molí que hi hauria. Seria un punt on els habitants de València pujarien en temps de sequera a moldre cereals, a efectuar ‘les mòltes’.

Fou Jaume I, doncs, qui canvià aquest nom, estrany a la parla romanç, pel de Montcada, quan decidí recompensar el guerrer Pere de Montcada, senescal de Catalunya, amb una rica alqueria, que enaltira la noble estirp catalana. Fou el 1234, quatre anys abans de posar setge a València. En la promesa de donació, es diu que la turrim de Montecathano o ‘torre de Montcada’ seria per a Petrus de Montecathano, senescalcus Catalonie. A partir de llavors llegim Moncada, Muncada o Montcada (Montecathano o Monteca-theno en llatí) en escrits del segle XIII; tant per a referir-se a la Montcada valenciana com a la catalana. El nom d’aquesta última figura com Monte Catano (segle X), com a llatinització de *Mont-Càdan, adaptació al romanç de l’àrab *Jabal Qatn, ‘muntanya d’Ibn Qaṭn’. Aquest emir de Còrdova (732-733, 740-741) reforçà la frontera catalana contra els “francs” carolingis edificant-hi castells com el de Montcada i Reixac.

Jaume I, en el Llibre dels feits, destaca la importància de “la torre de Montcada, que és de les mellors torres de tota l’Horta”. Quan s’hi acostà per negociar-ne la rendició pacífica (1237), observà que els hòmens s’hi havien armat i fortificat. Dones i xiquets s’havien refugiat a València. Tornà poc després el rei amb un exèrcit i un fonèvol, i els sorprengué. Més d’un miler de persones, juntament amb vaques i altres animals, s’amuntegaren dins el recinte de la torre. Els feudals els bombardejaren cruelment durant cinc dies. Per la pudor dels morts –persones i bèsties–, s’hagueren de retre. Els 1.147 supervivents de la massacre foren venuts a mercaders d’esclaus.

Els tresors de Tawayzat s’havien dissolt com a botí de guerra. El senescal Montcada hi trobà una recompensa pírrica i el lloc de Montcada estigué buit deu anys. Recobrat pel rei (1240), el donà als templers (1247), que el poblaren amb catalans i aragonesos (1248). Del Temple passà als cavallers de Montesa, senyors territorials entre el 1319 i el 1839. Montcada, de fet, fou cap i casal d’una batlia de l’orde militar. D’altra banda, el 1239, el Conqueridor havia separat de la resta de l’Horta la séquia principal, que adoptaria el nom de séquia de Montcada, i la vinculà al patrimoni reial (1239).

Restaurar el nom valencià

En els segles XVIII-XIX, la supremacia del castellà imposà l’ortografia Moncada, que, atenent a la normativa del valencià, haurà de recobrar la -t- etimològica. Si no s’ha recuperat encara, és per l’influx pervers d’un anticatalanisme furibund, desplegat per franquistes reaccionaris en la conflictiva “transició” valenciana (1977-1984). D’acord amb llur ideari, tractaven d’impedir que el valencià fora una llengua culta i administrativa, en benefici del domini del castellà i de la castellanització del poble valencià. Això no obstant, els qui treballem acadèmicament, ens esforcem a conservar les llengües minoritàries en pro de la diversitat cultural i lingüística de la humanitat: una preciosa font de riquesa. Aconsellem, per tant, “restaurar” el nom genuïnament valencià de Montcada, amb -t-. Podríem, també, referir-nos a Montcada de l’Horta si calguera distingir-la de l’homònima catalana, denominada oficialment Montcada i Reixac.