Aquesta tardor hem pogut veure als cines Babel i a Àpunt i TV3 el documental La mestra, de Sergi Pitarch. La pel·lícula comparteix títol i protagonista amb el llibre de Víctor Labrado i també amb la cançó de Zoo. Es tracta de Marifé Arroyo, que va introduir el valencià a l’escola de Barx (la Safor) en l’any 74 amb l’objectiu d’ensenyar a aquells xiquets el nom dels arbres, de les flors, dels ocells, del seu món i de la seua llengua. És a dir, el contrari del que feia l’escola franquista, tal com la descriu Raimon en la cançó Al meu país la pluja.

Abans de Barx, Marifé Arroyo vivia a Meliana i va treballar durant tres cursos a la Pobla de Farnals, de 1968 a 1971. Era la seua primera faena com a mestra i encara no parlava valencià. Com que totes les històries tenen una prehistòria i la d’aquesta “contrabandista de verbs clandestins”, segons la lletra de Zoo, passa en part al meu poble, intente esbrinar com va ser aquella etapa parlant-ne amb la protagonista.

Marifé em conta que, com que no cabien a les escoles noves (de 1963), ella feia classe a les escoles velles de la carretera (de 1915). “Eixe casalot va ser la meua primera escola. Entràvem per una portella i hi havia un patiet. Hi havia dues aules. La que donava a la carretera era la meua. L’altra, d’una mestra que vivia en el pis de dalt. Els camions que passaven feien un soroll terrible, perquè la porta era metàl·lica i tremolava tota. La pissarra estava damunt d’un pupitre. En eixe ambient infernal vaig fer les primeres classes a alumnes de 10 i 11 anys. Tot el que jo havia aprés en Magisteri sobre com havien de ser les instal·lacions per a fer classe era mentida!”

Li dic a Marifé que sobre les escoles noves se’n feu una encara més nova, que el poble té un institut i que aquell vell casalot fa molts anys que no existeix i ara hi ha la casa de la cultura. Se n’alegra.

“El segon any em van posar a l’ajuntament, al primer pis. Era una aula estreta i llarga. La pissarra també estava damunt de dues cadires. El pati el féiem en un lateral. Allí no hi havia cap font, així que vaig portar una botija i una pilota per a jugar en el pati.”

Minifalda i pantalons

La conversa flueix generosa de records: “Ens feien anar a l’església i a cantar el Cara al Sol. L’altra mestra el cantava amb el braç ben alt. També recorde la celebració de la jubilació de don Juan, el director, en el Casino. Després d’ell vingué una directora que prohibia portar pantalons. I jo em posava minifalda. Quan de vesprada agafava el bus per a anar a la Facultat de Filosofia i Lletres, em posava pantalons”.

Altres anècdotes tenen la vivor dels costums ancestrals: “En Pasqua els xiquets em regalaren ous. Jo li ho vaig dir a mon pare, que era Guàrdia Civil en el Puig, molt sorpresa: ‘Papá, mira cuántos huevos’. Es veu que era un costum que tenien”. També recorda detalls amables de l’alguatzil: “molts dies em posava un bucaret de flors a la finestra de l’aula”.

Aleshores ja festejava amb l’escriptor Josep Piera: “vàrem fer els cursets prematrimonials a la Pobla”. Com que eren lectors de poesia, Marifé de vegades copiava algun poema de Juan Ramón o d’Alberti en la pissarra.

Li recorde que en 2022 es va organitzar una trobada d’antics alumnes seus amb Víctor Labrado a la Biblioteca del poble i que ella es connectà per Zoom. Es respirava afecte per aquella mestra després de tant de temps. Una mestra que, pocs anys després de treballar a la Creu, va impulsar una iniciativa pedagògica a Barx que ha esdevingut emblemàtica de la lluita per la dignificació de l’escola i del valencià.

“Però en la Pobla no deia ni bon dia”, insisteix. “La botija, un baló i dur minifalda són les úniques innovacions d’aquella època.” “I posar poesia de Rafael Alberti”, dic jo. “Sí, però perquè ens agradava molt la poesia.”

Al final de la conversa, però, s’esgola un últim record: “quan vaig començar Magisteri, anàvem al barri del Carme les dones, i els homes prop de les torres de Quart. Després inauguraren la Normal, en el 67, en Primat Reig. I en la muralleta del riu, quan eixia de l’estació de tren, sempre veia una pintada que posava ‘Parlem en valencià’. En aquell moment no em deia res. La llegia i prou. Qui m’ho anava a dir”.