Montcada ha celebrat les representacions teatrals al voltant de la mort de Jesucrist, festa declarada d’interés turístic en 1967 en la qual participen desenes de veïns i veïnes.

«Una escola és un espai on l’arquitectura es posa al servei d’una tasca molt concreta: l’educació. No hi pot haver una educació de qualitat sense comptar amb unes condicions d’espai adequades. L’escola d’Albalat, com tantes altres, és vella. Escoles construïdes fa dècades, aquesta començà a construir-se el 1980. Però els anys passen, les escoles es desgasten i la pedagogia evoluciona. No podem consentir el desgast i la manca d’actualització d’unes infraestructures que són vitals per tal d’assegurar una educació de qualitat per a la nostra població». Les paraules de Charo, la presidenta de l’AMPA del CEIP El Castell, centren una preocupació que supera les aules i s’escampa cap als carrers. Perquè el poble són també les condicions de vida que compartim, i l’educació de xiquetes i xiquets és un pilar fonamental de la convivència.

En passar Nadal, a l’AC Misteri de la Passió de Montcada s’inicia la carrera per a la preparació del gran espectacle escènic de la Passió de Crist. L’elenc es prepara físicament i mentalment per encaixar en els seus papers. En ocasions, l’actor que feia de Jesús, per exemple, havia de començar una estricta dieta, com ens explicaven entre rialles les veteranes Pilar Valero i Macu Ferrer en la seua entrevista a Moncadapèdia (molt ben acompanyades per Enrique Giménez, actual president de l’Associació).

La representació del Misteri de la Passió és l’acte popular més important de les celebracions pasquals montcadines i motiva a un gran públic a acudir ritualment. És un preludi de les vacances de Pasqua que es combina amb el sabor de la mona i de les llesquetes amb ou.

Entre altres coses, destaquen l’ambició del muntatge, la monumentalitat de l’espai escènic, el dinamisme de la successió dels quadres, l’espectacularitat del vestuari o la qualitat de les interpretacions. Però també l’emotivitat i la visió mística del guió original, que es contagia en estos dies de Setmana Santa. La posada en escena de la Passió de Crist colpix per la seua veritat, per l’entrega dels actors —especialment del paper central de Jesús—, i pel risc assumit en les interpretacions.

Les festes trenquen la monotonia del temps ordinari, organitzen el temps anual de manera que té sentit per a la comunitat. Perquè les festes també són, ara més que mai, l’aglutinant del grup, les que forgen la identitat col·lectiva. El Misteri de la Passió manté el seu “interés turístic” sense perdre l’espontaneïtat i el seu aspecte popular, grupal.

A Moncadapèdia.com trobem almenys dos documents en què endevinem una tensió —perfectament identificada en tota festivitat religiosa per l’antropologia actual— entre religiós i profà. La voluntat dels fundadors per mantindre la solemnitat de l’acte front a la realitat de la festa popular apareix constantment, tant a l’entrevista esmentada anteriorment com al llibre del doctor Vicente Farinós, Misterio de la Pasión. Historia y anecdotario, publicat pòstumament en 1998 (Diputació de València). En la festa, solemnitat i hedonisme van de la mà sense contradicció, i la Passió a Montcada n’és un bon exemple.

A Montcada, la representació escènica de la vida pública, passió i mort de Jesús de Natzaret se celebra des de 1960. Un any abans la iniciativa del doctor Vicente Farinós havia començat a rodar per la ciutat i s’havia anat guanyant la complicitat dels capellans i d’un bon grup de veïns i veïnes entusiastes. Només set anys després de la primera representació, en 1967, fou reconeguda com a Festa d’Interés Turístic pel Ministeri de Turisme.

Queda molt lluny el temps en què una comissió (dita “la Tatxa”, perquè al principi havien de traure i adreçar les tatxes de l’any anterior) treballava muntant escenaris per tot el poble, inventant l’atrezzo i els efectes especials. En aquells primers anys, un grup de dones elaboraven els teixits amb un telar manual per a confeccionar el vestuari. Era també el temps en què el Mestre Manuel Palau componia música coral per a la Passió, i quan Àngel Verdeguer dirigia un cor de més de cent persones en vint-i-tants quadres distints. El temps ha passat, però la representació està molt viva. En l’actualitat s’organitza amb moltes desenes de membres renovats, amb una gran incorporació de joves. El treball escenogràfic i tècnic s’ha delegat en professionals i l’associació se centra en les dificultats pròpies de la interpretació escènica, distribuïda entre actors i actrius vocacionals que aconseguixen un gran nivell.

Enguany el Misteri de la Passió compleix 64 anys amb energia renovada i potser amb un sentit també renascut. Com una tradició creada, redefinida però essencialment igual, fèrtil per a la comunitat; una fita escènica per sempre recomanable que es cus intergeneracionalment.