Probablement el rock’n’roll no done sants, però ens deixa referents de primera magnitud. Herois socials, diguem-ne, de gran impacte, de profunds efectes i de llarg recorregut emocional. I també algunes cicatrius. Emilio Baldoví Menéndez nasqué el 1940 a Xàtiva. Als vint anys començà a cantar amb els seus amics de Los Milos, i junts guanyaren en la plaça de bous de València el concurs de Radio Valencia «En pos de la fama». En aquells anys va donar veu a la lletra de Joan Manuel Serrat ‘Per Sant Joan’: «els anys m’han allunyat del meu carrer / i s’han perdut aquells companys de jocs». Un parell de gires per França, on conegué al promotor Bruno Coquatrix, de qui adoptà el nom artístic, li obriren experiències i horitzons. Però ell ja duia un encís i un magnetisme propis. Prompte prengué el protagonisme del primer gran esclafit del fenomen fan a l’estat espanyol, i així es consagrà com a heroi del rock’n’roll amb el nom de Bruno Lomas.

Bruno ens ha fet cantar i ballar a cavall d’entusiasme i emocions. A partir d’ara també ens convida a passejar en calma i en família per la platja de La Pobla de Farnals. «Vuelve a quererme otra vez como ayer. / Vuelve a llorar de emoción como ayer. / Mírame, bésame, igual como ayer, / y podremos juntos vivir / confiando en el porvenir», diu la cançó ‘Como ayer’ (lletra del Dúo Dinámico) amb què guanyà el Festival del Mediterrá-neo de 1966 (i ara com ara amb 268 mil visualitzacions al youtube). Abans, en tornar de França el 1964, havia guanyat el concurs ‘Salto a la Fama’ de TVE. El seu estil omplia d’electricitat ambiental l’escenari, barrejada amb aquella presència dels cantants melòdics francesos i italians. Bruno ho ajuntava amb un domini de la veu i l’actitud rockera que ha meravellat diverses generacions. L’any 1967 enregistrà el primer disc en directe del rock espanyol en el teatre Calderón de Barcelona. Una nova fita de categoria d’un artista molt especial, dels que viuen ràpid i repelen cada experiència. Donà color i ritme a una Espanya de No-Do en blanc i negre. Parava l’orella al rock dels EUA i va introduir en els ambients juvenils espanyols cançons internacionals molt importants, com ara ‘Stand by me’ de Ben E. King (‘Rogaré’, 367 mil visualitzacions al youtube): «Rogaré, por ti, / aunque sé que tú, / nunca más, / a mi vida, / volverás».

Pel canvi de dècada Bruno Lomas s’instal·là a la platja de La Pobla de Farnals, que el va acollir com sa casa durant vint anys, i que ara li dedica el parc del seu extrem sud. El 27 de juliol el ple municipal nomenà Emilio/Bruno fill adoptiu de la població i el 19 d’agost celebraren la inauguració oficial de la plaça al referent musical amb un concert homenatge. Primer hi actuà Miquel Dimoni & Mamones i en acabant Lo + Rock, el tribut oficial a Bruno Lomas amb la veu de Raül Jorques. De conversa sobre rock’n’roll amb l’alcalde Enric Palanca, explica: «Diuen que podria haver aconseguit més èxit si haguera emigrat a Barcelona o a Madrid, però ell no va voler ser altra cosa que el rocker Bruno Lomas. A mi m’agrada ‘Anoche la vi’ però triaria ‘Mi chica soñada’ perquè connecta amb la idealització que tenia per La Pobla de Farnals». De fet la cançó comença amb «Toda mi vida he vagado / para encontrar un amor, / y hoy que por fin lo he hallado / vivo en un mundo mejor». La seua companya de dècades, María Carmen Charcos, transmet la viva emoció que genera: «La memòria de Bruno està per damunt de tot. Tot el que se li faça amb dignitat, estic d’acord… 31 anys després el tinc present cada dia i sé que no el podré oblidar mai».

Una estrela incandescent

Durant la dècada dels setanta l’èxit li resultà més esquiu, encara que n’aconseguí alguns de ben importants. Els canvis d’època i de modes el relegaren, el 1979 gravà el seu últim disc i durant els anys 80, lluny dels grans mitjans, mantenia actuacions més properes al públic. L’agost del 1990 va faltar a causa d’un accident de trànsit quan acudia a fer un concert a Llíria. Però d’alguna manera el rock manté viva una estrela incandescent. També ho és Bruno Lomas, com a veí i heroi popular. Per això rememorem la magnífica descàrrega que el 1988 suposà ‘Todo por el aire’, cantada amb Seguridad Social: «Reuniremos a toda la gente / en la calle, nos iremos a la orilla del mar (…) / Ya sabes lo que hay que hacer, / recorrer la senda del placer, / ir en busca de la diversión: / vamos a jugar con fuego, y a vencer. / Vivir a tumba abierta es una religión». No ens n’oblidem.