Carrer del cine, finca del cine… Són noms d’ús habitual encara a la Pobla de Farnals per a referir-se al carrer Jacinto Benavente i les seues construccions. Per a la majoria de creuetins i creuetines no deixen de ser noms exòtics per a un carrer corrent presidit per un antic magatzem de murs cecs, ideal per a jugar a galotxa quan venen festes.

De Jacinto Benavente, Nobel de Literatura en 1922, només se’n recorden els professors de literatura, però el cinema tothom el té en boca. «En tal viu en el carrer el cine; en qual a la planta baixa de la finca del cine». Motiu de sobra per a donar a conéixer una història més de la història.

A qui se li pregunte del veïnat contarà que fa anys n’hi havia un cinema. Millor dit, dos cinemes: un d’estiu i un altre d’hivern. Que el cinema d’hivern era molt gran i que fins i tot es feien espectacles, entre ells presentacions de falla. Una nit es va pegar foc i la gent va atemorir-se per la proximitat de les flames: «És el cine o l’antiga draperia?». Després del silenci, al solar del cinema d’estiu es va construir una finca i el que quedava de l’elegant cinema es va convertir en un magatzem de taronja. La memòria oral no obeïx requeriments de l’historiador sinó que imposa el seu relat de poble.

El cinema va obrir-se al públic al juliol de 1958, tal com figura a les actes municipals com a contribuent de taxes per ús d’un cinematògraf. Era el cinema d’estiu que recorda la gent major, obert i sense molta necessitat d’inversió. L’empresari Daniel Torres Fenollosa, veí de Massamagrell, pertanyia a la família dels ‘Nadalets’, que es dedicava al negoci dels cinemes (el cognom Torres evoca l’antic cinema Torres de Massamagrell i no és casualitat).

Aquell negoci hagué de ser exitós perquè el 26 de maig de 1961, Enrique Torres, germà de Daniel Torres, obtenia llicència per a obrir un cinema tancat, elegant segons testimonis orals, amb la seua cafeteria, pati de butaques i una pantalla que s’anunciava com la més gran fins al moment de tots els pobles de la contornada.

Espai de socialització

Quedava enrere la llarga postguerra i acudir una vesprada al cinema estava a l’abast de totes les butxaques. Per a molts, el cinema era un espai de socialització, d’evasió, de primers contactes adults. El cinema, la pilota i el futbol eren els esdeveniments de masses més transversals d’un país en què encara es recordava la victoria del règim franquista al carrer on donava la seua entrada el cinema d’estiu amb rètol homònim. Censura i No-Do, el noticiari oficial per a un poble encara sense televisió.

Els cinemes varen marcar la vida d’una generació. En el cas de la Pobla, d’una generació curta, perquè l’incendi que va acabar amb la seua existència va produir-se un 8 de gener de 1967, a penes sis anys després de la seua inauguració. Una escarida notícia a la secció de successos al diari Las Provincias el mateix diumenge informa que un ‘violent’ incendi d’origen desconegut va destruir en cosa de mitja hora tot el local. Per sort, els espectadors havien abandonat el cinema minuts abans en acabar-se l’última sessió. Els bombers vinguts de València poc pogueren fer, excepte evitar la propagació de l´incendi a les cases adjacents.

Amb aquella ecpírosi que inevitablement ens transporta a la seqüència del film de Giuseppe Tornatore, Nuovo Cinema Paradiso, varen acabar els somnis d’una generació, quasi de la mà de les primeres promocions turístiques a la platja. Espanya estava canviant i amb el fum a través de les teules del cinema, «que esclafien de la calor» segons els testimonis, escapava una forma d’entendre l’entreteniment. A la vegada, s’obrien noves finestres cap al món: les ones hertzianes de la televisió i, per tant, una nova contemporaneïtat.