No sabem si és cosa d’atzar o de destí, però Victoria Díez Sanjuan s’ha convertit, sense pretindre-ho, en el màxim (i pràcticament únic) referent femení de la pilota valenciana. Aquesta jove ha aconseguit, tot i la seua grandíssima timidesa, un ressò mediàtic sense precedents dins l’esport autòcton practicat per dones. Tampoc té cap ambició per liderar una revolta que posicione les xiques al mateix nivell que els homes pilotaris, però, no sabem si per cosa de l’atzar o del destí, li ha tocat encapçalar la reivindicació de la igualtat en un esport que encara hui en dia segueix funcionant -en línies generals i malgrat els continus intents dels diferents agents que participen de la pilota- d’una forma tristament precària.

Tot i que Victoria és de València, manté forts lligams a la nostra comarca. Va començar a jugar de menuda, junt amb el seu germà bessó, gràcies al programa Pilota a l’Escola. La seua entrenadora, la primera dona que va aconseguir un lloc de prestigi a la història de la pilota valenciana, Ana de Borbotó, va veure les grans possibilitats d’aquella xiqueta i la va convidar a formar part del club del poble. Victòria va descobrir pam a pam el trinquet de Borbotó, però amb els anys el seu creixement esportiu va requerir altres aprenentatges, aportacions noves i una major autodeterminació, i va marxar al Club de Rafelbunyol.

Allí, una Victoria adolescent va polir la seua tècnica gràcies a les indicacions de Pasqual Pérez, més conegut com el Conde, i va començar a enlairar als circuits de les diferents modalitats esportives de la pilota valenciana. No era fàcil, però, seguir endavant en un entorn masculinitzat, perquè els entrenaments amb els seus companys suposaven jugar amb pilotes més pesades que les que regeixen la normativa de les categories femenines. Just en el moment adequat es va crear una forta aliança amb qui fins aleshores havia sigut rival, i amb el pas del temps companya i amiga: Mar de Bicorp.

El creixement de Victoria va requerir altres aprenentatges i va marxar de Borbotó a Rafelbunyol

A partir d’ahí, el palmarés de Victoria no té res a envejar al de Puchol II, Soro III o qualsevol altre gran exponent actual de la pilota, però la qüestió de gènere ho matissa tot de forma determinant. Guanyadora de tres campionats individuals, lligues Bànkia, europeus i fins i tot un mundial, la jove Victoria no està considerada com a professional, no compta amb contracte amb la Fundació i fins i tot ha d’assumir les despeses dels desplaçaments, els equipaments i el material esportiu. També hi ha diferències a l’Escola de Tecnificació; tot i que es va implantar per a les dones fa algunes temporades, hi ha un altre barem respecte a la tecnificació masculina, que per exemple compta amb entrenaments específics per a millorar la forma física.

Victoria tampoc li dona una importància excessiva a aquestes desigualtats, perquè sí que s’han produït millores durant els últims anys i perquè té assumit que, si per als xics és molt complicat viure de la pilota valenciana, ara per ara per a les dones és totalment impossible. Per això no descuida els seus estudis de Biotecnologia a la Universitat de València, perquè en el futur vol dedicar-se a la investigació de malalties, com la que va acabar amb la vida de la seua mare fa ara deu anys.

Va ser un colp brutal per a ella, per al seu germà Carlos i per al seu pare, Juan Carlos, i eixe fet va determinar de manera lògica i natural la vida i la personalitat d’una família que, per atzar o per destí, va trobar un xicotet recer amb la pilota valenciana. Carlos continua jugant a nivell amateur, amb enveja sana i una immensa alegria per veure el triomf de la seua germana, i el seu pare és el més gran admirador de Victoria. L’acompanya a tots els llocs, l’aconsella i la guia pel preciós i delicat camí de la vida, amb el paisatge dels trinquets com a escenari del creixement d’una xiqueta que, avui, ja és dona.