El segle XIX fou un temps de convulsió social i política a l’Estat espanyol, creuat per multitud de guerres, revolucions i contrarevolucions. En este context es transformen la societat, l’agricultura, el transport i per descomptat el comerç. La posició d’importància de Moncada en este medi comarcal va fer que alguns processos de modernització s’assajarenenel seu territori i s’expandiren als pobles del voltant. L’economia de subsistència va anar transformant-se i les possibilitats d’augment de la producció i de la seua distribució van fer que a finals del segleXIX Moncada fora un poble connectat amb el món, en què convivien persones humils i burgesos adinerats, que vivien de forma enfrontada el procés i els efectes de la modernització.

En 1848 el poble tenia dos escoles (xiquets/xiquetes), església parroquial, 512 cases ocupades per 2.145 persones. En 1857 ja n’eren 2.933, i en 1900 arribaven a 3.589, tot i les epidèmies i la baixa esperança de vida. El creixement demogràfic comportava un creixement urbanístic per als treballadors, produït amb materials precaris. Per exemple, els primers treballadors de Moròder s’estableixen a l’actual barri del Pilar, i els de Martínez Aloy al voltant del mas de les Torres. A la vegada se sofistica l’arquitectura modernista i el disseny gràfic es generalitza.

En la segona part del XIX es produïa principalment blat, panís, seda, oli, faves i altres hortalisses; també hi havia ramat per a consum del poble, especialment de llana. Es conservava una activitat“preindustrial” que incloïa producció de seda, molins, forns de calç, rajolars i xicotets tallers artesans. La major activitat comercialfora del poble era la venda dels excedents de seda i altres productes en València. Els dilluns se celebrava un mercat que incloïa menjar, animals, llana i molt més, i que atreia gent de tota la comarca; en 1908 es construeix el cobert per al mercat. Arriben serveis bàsics com l’aigua potable o l’enllumenat elèctric, es construeixen noves escoles i l’escorxador.

Les activitats econòmiques tradicionals van patint grans canvis. La vinya coneix un últim moment de glòria en 1880 a causa del mal que la fil·loxera feu en les vinyes franceses. El vi de Moncada, que era molt valorat i reconegut en eixos anys, va intentar sobreposar-se amb l’exportació de la pansa, fins al seu final abrupte per la fil·loxera.

La seda també era un negoci clau en l’economia familiar (dones i xiquets/tes principalment). En 1848 ocupava a més a 300 dones en les fàbriques de Moncada i Vinalesa, però l’epidèmia de pebrina i la competència amb els mercats orientals la va fer desaparèixer.

El cultiu de la taronja va arribar amb força a tota la comarca. El seu cultiu transformà el paisatge agrari de secà en extensos regadius; és el moment, per exemple, de la fundació de la Societat d’Aigües del Minat de Bofilla, que recicla les antigues sénies mitjançant una forta inversió. A més, augmentava la producció amb l’ús d’adobs minerals i químics. L’arribada del ‘trenet’ en 1891 va millorar les condicions d’exportació en enllaçar directament amb el port de València.

La indústria primerenca valenciana va fer que a finals del s. XIX les nostres províncies foren les terceres en industrialització, darrere de les catalanes i les basques. En Moncada aniria concretant-se en les importants fàbriques de seda, mistos i jute. Amb el creixement de la indústria arribem al nou segle amb una reducció significativa de l’agricultura com a principal mitjà de subsistència. L’impacte d’este procés a tots els nivells transforma irremissiblement la vida i baix de les revolucions tecnològiques subsisteix una revolució dels treballadors itreballadores que, sent claus en la transformació, no se’n beneficiaven. La conflictivitat social i els intents de reforma política i social d’inicis de segle són testimoni del desig del proletariat de ser més que mà d’obra barata al servei de la modernització.