He baixat les escales de la finca sense tocar les parets ni les baranes. Normalment no utilitze l’ascensor i a hores d’ara, en aquesta inversemblant situació, menys encara. Els poms de les portes els òbric amb un paper doblegat, que sostinc sempre en la mateixa posició amb la mà esquerra. Ho faig amb aquesta mà perquè és la que menys faig servir habitualment. En efecte, soc dreter. Si la porta s’ha d’obrir amb clau, gire la clau intentant no tocar-ne la superfície. He de recordar sovint de no palpar-me la cara: ni la boca ni el nas ni els ulls. És un esforç difícil de complir perquè em toca reprimir alguns tics i manies. Fins i tot procure no respirar massa, el mínim. Fins que em ve a la memòria que necessite l’aire per a viure. Les clauetes de la llum les polse amb el mateix paper que els poms de les portes. Una a una, calculant fredament tots els meus moviments. He baixat al traster a per un pack d’aigua. El puge per les escales a pols, segona planta, amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra encara aguante el paperet. Deixe l’aigua a casa, en algun racó de la cuina, i, en acabant, puge al terrat per observar l’entorn de l’edifici: els carrers deserts, cap persona, amb una minsa circulació. He fet les mateixes operacions que adés. Provant de mesurar cada passa. Al terrat vaig amb molt de compte. Tinc por que algú em veja. És difícil que algú em veja des de baix, però des de les finestres dels pisos més alts imagine ulls inquisidors. No m’acoste massa a les baranes, per si de cas. Amb el mòbil, faig alguna foto des de la distància. Respire amb delectança l’aire pur d’aquest final de març en què sembla que ha tornat l’hivern. He observat una camioneta amb algun distintiu oficial que circulava pel camí Fondo, el carrer paral·lel al meu. De sobte, s’ha aturat. Potser s’ha aturat per mi? Han observat cap moviment? És que m’han vist al terrat? Em retire més al fons i procure fugir del seu angle visual. Em sent com un autèntic delinqüent. Vacil·le amb la meua suspicàcia. No crec que l’aturada del vehicle siga per causa meua sinó per algun servei que han de fer. Però, així i tot, abandone tot seguit l’indret. Quan torne a casa, pose les sabatilles en el taulell del desllunat perquè es ventilen. El paper infectat el llance directament al poal del fem, ben enfonsat, submergit entre la brutícia. Els nostres hàbits han canviat tant! Veig virus per totes bandes. Me’ls imagine, òbviament. Gèrmens, microbis, bacils… Estic massa obsessionat. M’estic tornant boig? Ens estem tornant bojos?