Els jornalers triaren la carretera de Barcelona, en la seua confluència entre els municipis de Foios i Meliana, per fer l’assalt. En aquest indret, hui només hi sobreviu un imponent fals plataner com a sol testimoni d’aquells fets, però el 24 de maig de 1917, desenes d’aquests exemplars flanquejaven ambdues vores del camí ral.

En la seua lògica, l’elecció estava justificada. Se situava en descampat, enmig d’amplis conreus i apartat de la zona habitada. Alhora, també oferia una bona visió que acreixia les opcions d’escapada cap als pobles dels quals eren veïns, davant la més que probable arribada de la Guàrdia Civil, que estava mobilitzada a causa dels aldarulls i boicots que se succeïen a la comarca.

Mitja hora abans, aquest mateix grup havia fracassat en l’intent de desenganxar un vagó de mercaderies amb destinació a València a l’estació de Foios, i sols havien pogut llançar a terra i malbaratar unes poques arroves de creïlles i altres hortalisses, per a fugir després en direcció a la carretera de Barcelona i fer una nova temptativa.

Entre finals del segle XIX i principis XX emergeix als pobles de l’horta de València una burgesia agrària
de nous propietaris de terra, que s’enfrontarà a l’Estat pel dret a exportar els seus productes i que estarà en l’origen d’un regionalisme valencianista emergent

El carreter no semblà gens sorprés per l’escomesa dels jornalers, que van mamprendre a escridassar-lo i amenaçar-lo, fins que no tingué més remei que aturar bruscament el carruatge. Atiat pels assaltants, s’afanyà a baixar del carro i, tot just va xafar el terra, el grup començà a sacsejar el vehicle, tombant sense massa esforços la càrrega de cebes que s’estengueren pel camí.

Aquell grup de llauradors a jornal, com també la resta de la classe obre-ra del país, expressaven així el malestar per una cistella de preus creixents i salaris minvats. Els principals responsables de la precarietat eren l’estructura agrària, la detenció de la terra en poques mans i l’encara escassa productivitat, que s’oposava a una puixant agricultura d’exportació amb què un sector de la burgesia valenciana i especialment alguns nous propietaris de terra, fins fa poc mers arrendataris, progressaven amb l’exportació d’hortalisses als mercats europeus.

En l’origen del conflicte, hi havia l’anomenada crisi de les subsistències, amb què de manera regular i mitjançant els governadors civils, l’Estat bloquejava els mercats i confiscava el conjunt de les collites, inclosa la producció destinada a l’exportació, per intentar pal·liar l’escassetat endèmica i provar de fer front a l’augment de preus que afectaven els desposseïts i assalariats. Com efecte d’abast, més víctimes, els productors i exportadors valencians, que patien amb escreix la ineficàcia i la incomprensió de l’Estat, i veien vulnerat el seu dret a exportar.

Al davant d’aquesta emergent burgesia agrària, hi hagué alguns personatges prominents que es rebel·laren. És el cas de Josep Fontestad, “Quiquino”, alcalde de Foios durant la segona dècada del segle. Animador de debats i promotor d’assemblees agràries, que tot i no oposar-se radicalment al règim de la restauració borbònica, va vindicar reformes a la recerca d’un marc més adequat per a l’agricultura d’exportació que s’obria pas sense l’ajuda de l’Estat.

Els seus esforços van ser meritoris: el 1911 va encapçalar una comissió fruitera a Madrid, que exigia menys impostos per al transport de mercaderies; el 1915 es pronuncià a favor d’augmentar els salaris als obrers; el 16 i el 17, criticà una vegada i una altra l’estat deplorable en què es trobaven les carreteres, tot exigint més inversions; i en diverses ocasions encapçalà accions consulars a Londres i a Liverpool per combatre els anomenats rebutjos amb què una reduïda nòmina d’importadors controlava el mercat de les hortalisses i baixava, a plaer, la categoria dels articles, tirant els preus, amb la indiferència de les estructures de l’Estat.

Tornant a la carretera de Barcelona, l’alegria dels llauradors per aquest reeixit segon atac va estar breu. Alertada dels sabotatges, la benemèrita no tardà a fer aparició i l’escamot obrer es va dispersar desmanyotadament. Amb el caos de la fugida, els guàrdies detingueren un dels atacants, Manuel Saurí Eleuterio, a qui van decidir portar immediatament a Foios, per fer-lo declarar davant del jutge.

Però la seua posada a disposició judicial, no anava a estar fàcil. Abans que el seguici de l’arrest arribara a la plaça Major, mils ulls havien anat emergint de portes i finestres i una cohort de paisans anà arremolinant-se al seu voltant, seguint-los de prop i aücant-los. Amb prou feines aconseguiren introduir el detingut dins de la casa consistorial, quan una pluja de pedres i pals començà a caure sobre els agents de la Guàrdia Civil, que s’apostaven a la porta de l’Ajuntament.

Les cròniques narren que els guàrdies intentaren repel·lir el nombrós veïnat que exigia la posada en llibertat de l’arrestat i en una escaramussa practicaren una nova detenció, la de Ramon Roig Buendia, la qual cosa va provocar encara més indignació i més protestes, que només cessaren al final del dia amb un ban de l’alcaldia i la intercessió del mateix alcalde, Josep Fontestad.

Cap al regionalisme valencianista

Vet ací dues víctimes d’un Estat al qual, d’una manera o altra, s’oposaren. És clar que les accions de Josep Fontestad i la petita burgesia de llauradors independitzats no són cap protesta casual, ni desorganitzada, sinó que expressaven les inquietuds i les necessitats d’una dreta moderada que, front a un Estat llunyà i incomprensiu, emprén un gir cap al regionalisme valencianista.

Només unes mostres d’aquesta sensibilitat incipient. El 1915, molts dels membres de la corporació municipal de Foios s’adhereixen a la subscripció popular per sufragar el monument a Teodor Llorente i el 1921, Vicent Tomàs i Martí, impulsor dels primers aplecs valencianistes a Betxí, i Josep Cervera Avinyó, visiten Foios en sengles conferències sobre agrarisme valencià, sense oblidar la inauguració de les escoles municipals el 9 d’octubre de 1922, amb un clar acte de tints valencianistes i d’homenatge al seu impulsor, l’alcalde Josep Fontestad.