Encara tremolem amb l’home del sac o el coco, però antigament existien llegendes que apareixien per boca dels nostres iaios, i eren un malson per als xiquets. És el cas del greixero, una figura fantàstica que matava els xiquets i utilitzava les parts dels seus cossos amb finalitats terapèutiques.

Tal volta, durant els llargs anys del franquisme, la foscor fóra la repressió; la claredat, la somniada democràcia; i el greixero, una dictadura que furtava somnis i llibertats i les esquerdejava. Utilitzant el nom d’aquest personatge com a sàtira i metàfora, un grup de veïns de Vinalesa van publicar a la fi dels anys 70 la revista “El Greixero, Dits i fets de Gafaüt i el Poble de Vinalesa”, un fanzine vinculat a l’esquerra política que també arreplegava trets de la cultura popular local.

La revista va ser iniciativa d’un grapat de veïns que, ben mirat, era una comunitat d’amics que organitzava calderes d’arròs amb fesols i naps, o que mantenien tant la Banda de Música, com el Club de Pilota o la Cooperativa de la Llum. Ells van fer possible la reivindicada El Greixero o la publicació “A mos redó”, miralls on es reflecteix la memòria democràtica de la transició a Vinalesa.

Deia Espriu que no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, “sinó també per a poder respondre a la pregunta de què volem ser”. I ara, més de 40 anys després del naixement de “El Greixero”, Vinalesa no vol renunciar als traços que el caracteritzen. La regidoria de Participació Ciutadana i Comunicació de l’Ajuntament, prenent com a fil conductor aquesta revista, està desenvolupant un projecte de recuperació de memòria històrica sobre la transició en la localitat.

Segons ens ha detallat el responsable de l’àrea, Víctor Martínez, durant el darrer any han estat gravant entrevistes en profunditat a una quinzena de persones majors que van viure el final de la dictadura i l’inici de la democràcia i que van participar en la redacció, impressió i repartiment de la revista (Honorato i Paco Resurrecció, Bene Vijuescas o Rafa Arnal). A més, s’ha procedit a la digitalització de les revistes i la recopilació de fotografies rellevants. Un valuosíssim material que podrem conéixer el pròxim 26 d’octubre a l’Espai Cultural “La Nau” de Vinalesa, en el transcurs d’una taula redona amb els protagonistes, i on es projectarà el documental.

La difusió d’aquest treball al mes d’octubre no és anecdòtica. Era el novembre de l’any 77 del segle passat quan “El Greixero”, al seu primer número, feia una crònica de les festes: “Hem vist un poble a poc a poc més content, disposat a veure que hi ha criteris diversos a l’hora de fer les coses i que tots ells poden ser interessants […]. Les festes del 77 han estat l’inici d’un diàleg entre grups d’opinió molt distints. El Greixero està content, no satisfet, però content, sí”.

Va ser el primer any en què una comissió popular havia organitzat el 9 d’Octubre on, segons el programa d’actes, es retroben com a poble “sense timidesa, sense vergonya, sense debilitat; i proclamen ben alt, a crits, la nostra condició de valencians”.

Un valuosíssim material que podrem conéixer a les Festes d’Octubre de Vinalesa en una taula redona amb els protagonistes

El treball de recerca ha estat dirigit per Josep Vicent Pérez, professor de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, amb el suport i coordinació de l’ADL de l’Ajuntament de Vinalesa, que ha finançat i encarregat la investigació. Josep Vicent Pérez s’ha basat en el vessant social, profunditzant el vincle de la revista amb la societat, així com en el desenvolupament del sentiment democràtic a Vinalesa mitjançant els testimonis.

Entre 1976 i 1987 van aparéixer almenys 112 revistes que donaren importància als elements propis de la identitat valenciana. “El Greixero” va ser una d’elles, embrions de la premsa democràtica que va lluitar contra les estructures franquistes i que reforçà la recuperació de l’autonomia democràtica.

Darrere de “El Greixero” no hi era la burgesia, sinó la col·laboració de persones vinculades a grups valencianistes d’esquerra, on trobem intel·lectuals, professors i líders veïnals. “El Greixero”, com la resta d’aquestes revistes, no disposava de recursos estables, amb tiratges i distribució reduïdes, i un consum local.

Són anys d’efervescència cultural, durant els quals, segons J. Vicent Pérez, “El Greixero” va jugar un paper fonamental de potenciador de l’esquerra i la democràcia. Quan va complir el seu objectiu, va desaparéixer de forma espontània, abans de la primera legislatura autonòmica.

És temps de recordar aquesta època apassionant i rica. Els convidem a sentir com es va viure en boca dels seus protagonistes. No serem nosaltres els que trenquem la màgia d’experimentar-ho de la millor manera possible, des de la tradició oral, sense perdre’ns una mirada de nostàlgia, un somriure de complicitat o presenciar els gestos que donen suport al discurs dels vertaders pioners.