La nissaga Muedra de La Pobla de Farnals naix de la decidida aposta per la pilota d’Amalio Herraiz, un mestre vocacional amb més de 40 anys d’experiència a l’escola pública.

El premi Farnals reconeix des de 2015 a persones i institucions rellevants i que hagen donat a conéixer la Pobla fora de la localitat. Amalio Herraiz ha rebut enguany aquest guardó, i no per ser un artista o un esportista famós. Tampoc és un gran empresari o un metge de reconegut prestigi, encara que potser tinga un poc de tot això. Perquè per les seues mans i la seua saviesa han passat tres generacions en més de 40 anys de docència. Eixa tasca no ha sigut per a ell un treball, més bé una vocació. Per això segueix en actiu, ja que manté la mateixa il·lusió de fa quatre dècades.

La seua tasca ha sigut decisiva, per exemple, per a la difusió de l’esport a La Pobla de Farnals i per a mantindre viva en certa manera la pilota valenciana. Com a director del col·legi Cervantes sempre ha treballat perquè tots els xiquets i xiquetes feren esport. Però va haver-hi un que va defendre, amb la complicitat del mestre i periodista Paco Durá, amb més força: la pilota, introduint-la al currículum del centre escolar.

“Jo he practicat molts esports gràcies a Amalio, però el que ens duia al carrer Jacinto Benavente, que era on es jugava a pilota en aquell moment, era Paco. Ell ens va ensenyar el material, a preparar-nos les mans, a colpejar la pilota al pati…”, recorda Juan Muedra. “Va ser en una extraescolar. A les 12.30 ens acompanyava a un grup de xavals. Hi havia cotxes aparcats i havíem d’avisar perquè els llevaren i tallar el trànsit. Alguns veïns es queixaven perquè colpejàvem les portes i les finestres… Però com estava Paco ningú es ficava amb nosaltres”.

Muedra, com a nissaga de la pilota, és un dels símbols representatius del treball docent de quatre dècades per part d’Amalio Herraiz. “Ell feia perquè practicàrem algun esport. Jo he fet frontó amb raqueta, futbol sala, vòlei… Ara jugue a pàdel. Paco va veure que tenia alguna cosa per a la pilota”, recorda. I ja li va proposar que anara a l’escola de Massamagrell, perquè a La Pobla de Farnals no hi havia. Miguel Royo i Vicent Alsina, en aquells fonaments del que hui és la tecnificació, el prepararen per a arribar a vestir de blanc.

Aquesta és la història molt resumida d’un pilotari que després va fer-se càrrec del negoci familiar de cortines quan el seu pare es va jubilar. Perquè la vaqueta li va donar alegries, però la seua carrera a l’elit va ser massa curta. A 1997 va guanyar la Lliga Professional: la final va ser Álvaro, Oñate i Muedra davant Oltra i José María (60-30) a Pelayo. “El meu pare es va jubilar a 1999 i dos anys després jo em vaig lesionar de gravetat… Ja no podia jugar al trinquet”, recorda.

No ho diu amb tristesa, sinó amb la competitivitat que tot esportista d’elit manté per a tota la vida. I quan se li diu: “El teu fill va pel camí de superar-te…”. “Igual si jo haguera seguit… De moment anem 1-0”, contesta. “Com a feridor ja li guanye per golejada”, respon el xaval, Jorge Muedra. “Sí, com a feridor té més tranquil·litat de la que jo en tenia. És molt jove i ja està entre els 2 o 3 millors”, apunta ell, tornant al discurs de pare orgullós del seu fill.

De Muedra II, o Muedreta, com el coneixen al trinquet. Un xic de 19 anys que estudia Ciència de Dades. Va de matí a la universitat i, de vesprada, a entrenar o a jugar alguna partida. “M’agrada ser feridor, però el meu objectiu és arribar a competir de mitger”, assenyala Jorge. I Juan, des de fa quatre anys o així, va de trinquet en trinquet observant com evoluciona el seu fill i aconsellant-li.

Pare i fill units per l’ADN, per la pilota… i per Amalio Herraiz. Perquè el veterà docent ha educat a tres generacions de La Pobla de Farnals i també ha sigut mestre de Jorge Muedra. La nissaga, però, no es limita a Juan (48 anys) i Jorge (19). Marta, la germana menuda (14 anys), fa un temps que juga a raspall i ha entrat enguany a tecnificació. Amalio pot estar satisfet. De la seua tasca ha nascut una família de pilotaris… Pilotaris eixits d’una pedrera anomenada escola pública.