Pablo de los Reyes, no és cap broma

El monologuista de la Pobla de Farnals va deixar fa deu anys el seu treball com a professor d’anglés per a guanyar-se la vida amb la comèdia. En la pandèmia va triomfar des del balcó de la seua casa contant acudits dolents.

Pablo de los Reyes, no és cap broma

REDACCIÓ – Fernando Miñana
FOTOGRAFIA – Alamida
El monologuista de la Pobla de Farnals va deixar fa deu anys el seu treball com a professor d’anglés per a guanyar-se la vida amb la comèdia. En la pandèmia va triomfar des del balcó de la seua casa contant acudits dolents

L’avorriment durant el confinament va espentar a algunes persones cap a la creativitat. Hi ha qui va escriure un llibre, uns altres van compondre cançons i Pablo de los Reyes, còmic de la Pobla de Farnals, va eixir al balcó i es va posar a contar acudits; acudits dolents. I va triomfar. “Estava avorrit i, de la mateixa manera que la gent eixia a aplaudir o a cantar, jo vaig decidir traure l’altaveu al balcó i vaig començar a contar acudits dolents als veïns que després penjava en Facebook. No m’esperava aquella repercussió. Em va donar moltíssims seguidors”, rememora. Ell ho va fer per passar el temps mort, però al final li van cridar fins i tot de ‘Got Talent’. Un dia va anar a Madrid i va gravar una actuació, però mai va eixir en antena. Mai li han dit el perquè.

Però li van cridar de molts més llocs i a Pablo li va donar per posar-se a contar acudits, acudits dolents, en els llocs més insospitats: en l’espigó de la gola, en la petanca de la Pobla, des del balcó de l’Ajuntament (on li va convidar Enric Palanca, l’alcalde), a un parc de boles de Massamagrell, en el campanar d’Albuixech, al castell de Buñol… Un no parar.

Pablo de los Reyes viu a la Pobla de Farnals des de xiquet. Nét d’un gallec, va nàixer en Mar de Plata (l’Argentina), però als quatre anys ja vivia enfront del Mediterrani. De menut, en l’escola, sempre va ser el gracioset. Però Pablo va anar refinant la seua vis còmica fins a convertir-se en monologuista. “A mi, quan em pregunten què sóc, sempre dic que monologuista. Encara que faig de tot: presentar actes, casar a parelles o fer vídeos de broma. Però em guanye la vida fent monòlegs. I sí, que m’ho pregunta molta gent, visc de ser monologuista”.

De professor a monologuista

Per això un dia es va atrevir a fer el pas. Abans, durant anys, ho va compaginar amb el seu treball com a professor d’anglés en les Escolàpies de València. Fins que fa deu anys se la va jugar. “La meua mare em preguntava totes les setmanes que quants monòlegs havia de fer per a guanyar el que guanyava amb la docència. Però quan m’ho vaig deixar, jo ja tenia prou feina, i en la pandèmia, per exemple, vaig poder viure perfectament del que havia estalviat”. Els seus ingressos no són fixos. Oscil·len segons l’època de l’any. Gener ja sap que serà un mes dolent, però febrer compensarà gràcies a sant Valentí.

Un dels seus primers monòlegs va ser en Colors, a Rafelbunyol, i just després, en el 2000, un amic seu es va quedar el ‘Martín Fierro’ a la Pobla de Farnals i va agafar a Pablo per a presentar als que anaven a actuar. “Era com el presentador del Club de la Comèdia i contava alguns acudits abans que isqueren els altres. Després vaig enviar un vídeo al circuit de Café Teatre a València, em van agafar i ja vaig començar a guanyar una cosa decent. Perquè fins llavors em pagaven 30 o 40 euros. No et donava per a viure. Quan comencem en el Martin Fierro no hi havia res. Només estava el pub ‘Òpera’ a València i nosaltres. Però venien 200 persones des de València per a veure’ns actuar. Estàvem Rafa Forner, Manu Badenes i jo. No hi havia ningú més; era una cosa nova”.

En 2003 ja estava dins del circuit i se n’anava de cada actuació amb 150 euros. A poc a poc va anar pujant el seu catxé. La seua mare es va tranquil·litzar. L’instint de mare, amb eixe instint protector, es va tranquil·litzar. Tot el contrari que la seua iaia, que ara té 97 però a qui, amb 90, li espantava molt menys el caràcter emprenedor del seu nét. I cada vegada que tornava a casa, li preguntava: “T’han pagat”. Pablo va eixir endavant, i ara, de tots els germans, “sóc a qui li va millor”, presumeix.

Amb els anys ha anat enriquint les seues capacitats. Quan el públic és infantil introdueix una mica de màgia. I en les bodes comença molt seriós, com si fóra un regidor o un jutge de pau, llegint els articles del Codi Civil i, a poc a poc, va derivant en una cosa hilarant. “Ara això de les noces és del que més m’agrada. I ja he casat a gent d’Astúries, País Basc, Andalusia, Catalunya… Tinc un lloc a l’agenda este cap de setmana… vols que et case?”