L’antic col·legi Cervantes, hui Centre Ocupacional Pas a Pas, compleix cent anys i Alboraia està disposada a celebrar-ho de la millor manera possible. Ha sigut un dels centres clau de l’escola pública en el municipi i les veïnes i veïns ho recorden amb moltíssima estima.

El consistori està recopilant anècdotes i fotografies antigues del pas de la ciutadania per aquest emblemàtic centre que actualment ha sigut objecte d’una remodelació, amb l’adequació dels murs i la façana.

En abril, la localitat ho festejarà amb una gran exposició, la presència de professors i antics alumnes i la visita guiada per aquesta institució centenària en la història de la qual ara volem endinsar-nos.

D’escola nacional a Cervantes

El diumenge 9 de desembre de 1923 va tindre lloc un dels esdeveniments més importants per al desenvolupament social d’Alboraia: la inauguració del nou edifici per a les escoles de xiquets i xiquetes del poble. El diari Las Provincias en l’edició del dimecres 12 de desembre de 1923 deia així: “El diumenge a les quatre de la vesprada es va inaugurar solemnement el nou grup escolar d’Alboraia. La població estava engalanada; la música, amb les autoritats i molta gent, van eixir a rebre els invitats de València”.

Si bé hi ha constància que a Alboraia hi havia escola, almenys, a partir de la Constitució de Cadis de 1812, la utilització d’un nom privatiu identificatiu propi no apareix fins molts anys més tard. És a dir, l’escola d’Alboraia es deia així: escola nacional d’Alboraia.

Moltes escoles de poble depenien curricularment del Grup Cervantes del carrer Guillem de Castro de València, com era el cas d’Alboraia o de Tavernes Blanques, i amb el temps prengueren el nom del Grup, Cervantes, com a propi.

D. Miguel Angel Simon Aparicio fou un mestre destacat d’aquesta època al poble. La seua influència serà essencial per al desenvolupament de l’educació a Alboraia. Impulsor de la creació de noves escoles modernes, va rebre la condecoració de la Creu de l’Orde Civil d’Alfons XII en 1912. A més, tot segons informació contras-tada i publicada per la Colla Historia-Viva-Alboraia, serà ell el qui convencerà l’Ajuntament de fer una nova escola (la que coneixem ara), en la qual es varen invertir 90.000 pessetes. El finançament de l’escola no va ser senzill i finalment va haver de recórrer-se a l’ajuda del veïnat. Va convertir-se en el primer grup escolar públic mixt graduat de la localitat.

“Sembla clar que, amb aquestes dades sobre aquest gran mestre enamorat de la literatura cervantina, l’edificació de la nova escola va prendre el nom de Cervantes, així com el carrer on està situada en la nostra població”, ens expliquen des de la Colla Història-Viva-Alboraia.

Jutjat municipal

Si l’origen i història del centre són cridaners, també ho és el motiu de la seua construcció. Almenys això creiem després de llegir la notícia del diari La Correspondencia de Valencia de 20 de juny de 1905, on es denunciava l’ús del mateix espai de l’Escola de Xiques com a Jutjat Municipal, descrivint l’Escola com a “un caserón viejísimo, con un pozo negro en el patio, donde se respira de todo menos aire puro”. Un motiu ben present si no causant directe de la construcció del nou edifici de les escoles del Grup Cervantes.

Però una escola no és una construcció sinó, més aviat, una conjunció de vivències. Deia Jean-Jacques Rousseau que allò que s’estima en la infància “es queda en el cor per a sempre”, i nosaltres ho hem pogut comprovar mitjançant el testimoni dels seus antics alumnes, com és el cas del mateix alcalde de la localitat, Miguel Chavarría, qui ara recorda a tres dels seus mestres: Don José, Don Vicente i Don Antonio. “De Don Antonio Contreras Burgos recorde fins i tot els cognoms. Li he tingut un agraïment especial, perquè em va preparar l’examen d’accés al Batxillerat”, rememora l’alcalde.

Imatges, retalls del passat, d’alegria i dolor. Els càstigs d’alguns mestres, que, regla en mà, pegaven els seus alumnes com a reprimenda. “Tenia una de coure com de mig metre, i com una barra de guix de grossa, un dia va donar-me tal reglàs, que em va fer plorar”, conten.

Hi ha altres records durs, com quan tocava prendre’s la llet en pols, que diuen que l’enviaven els americans, i els alumnes amb més recursos es duien Cola Cao de casa o cacau en pols. “Jo me l’havia de tragar a soles, no he tornat a provar mai més la llet”, relaten. Hi ha altres vivències més agradables, com ara veure passar els mestres quan anaven i tornaven en el trenet, des del carrer que aleshores s’anomenava Calvo Sotelo; o el flamant Seat 124 de D. Francisco; les partides de xapes; els moments tan agradables jugant a la trompa en el pati de darrere; o quan anaven a cantar en formació.

Un mapa de vivències que entreteixeix la memòria col·lectiva del poble d’Alboraia, durant ni més ni menys que cent anys. Els murs de l’escola han contemplat el creixement de molts i moltes i la mateixa evolució d’una Alboraia agrícola cap al gran municipi que hui coneixem. Enhorabona i per molts anys més!