Ximo Amigó acudix a la cita puntual, amb els pantalons de feina plens de pintura i amb la serenitat que transmeten les persones que saben on estan. Este artista de Bonrepòs i Mirambell té l’estudi en sa casa, al seu poble. Hui no podem visitar-lo: està en obres. Potser, pense, com l’esdevenir dels bons artistes, sempre en evolució.

Parlem sobre els seus inicis, quan va mostrar la precocitat del geni. La seua infantesa i adolescència va estar plagada de dibuixos i va «tindre la sort» de poder estudiar el que volia. «Des que vaig acabar la carrera, vaig estar sempre exposant», assegura, inclús quan ja no pogué escapar del servei militar. Galeries en Alacant, Màlaga, Barcelona, Pamplona i Madrid, entre altres, varen ser testimoni del progrés del seu estil, des d’uns inicis abstractes («tots volíem ser Miquel Barceló, Broto i Sicília») fins a aconseguir una identitat més personal, cap a l’abstracció geomètrica.

Després, la sèrie ‘El trinquet’ s’allunyava de la pintura negra fins a aclarir-la cap al blanc de les sales. En 1997 començà amb ‘Ullar’, en la qual introduïx el metacrilat, una de les senyes indiscutibles de la seua obra, utilitzat com a element d’ocultació, «com els aparadors comercials». ‘Ullar’ anà evolucionant, des de l’abstracció cap a la introducció de la figuració, que començà a fascinar-li.

Senyals de trànsit

Una de les sèries més reconegudes d’Amigó és ‘L’home dibuixat’. Eixe home postmodern és la suma d’identitats, una construcció des de la fragmentació i l’acte mateix de viure. Així, la varietat d’homes és, pràcticament, infinita. Com deia Jaume Sisa en la cançó: «Jo soc l’home dibuixat, el que no té carn ni cos. D’homes dibuixats com jo, si mireu en veureu molts». L’últim home dibuixat es va veure reflectit en l’alumini polit d’un senyal de trànsit, i va obrir una nova finestra de creativitat.

Identitats assenyalades

Amigó treballa ara en eixa nova sèrie, vinculada al pop art i a la construcció visual del neodadaisme, en què totes les obres estan pintades sobre senyals de trànsit. «Porte tres anys amb açò com si fora un xiquet amb sabates noves», reconeix. Les formes perfectes i rotundes (cercles, triangles, requadres) conversen amb la imperfecció de les clivelles, els colps, els relleus, el desgast; i en eixa relació, en un joc d’ocultació, es plasmen imatges d’herois del cinema (de Fellini, Billy Wilder, Pasolini…), dones oblidades com l’aviadora Amelia Earhart, guerrers anònims. Identitats assenyalades sobre cicatriu que no es vol ocultar.

Conversem sobre l’èxit de la sèrie ‘Truks’, quan durant la pandèmia es va dedicar a construir peces úniques de fusta en forma de camionets, perquè «no tenia el cap per a pintar». Parlem sobre Pepe Ciriaco, amb qui va treballar durant els anys d’estudi, i amb qui es va adonar que l’escultura no era per a ell. Amb el somriure nostàlgic propi de les grans vivències, narra les estades en el Marroc, on durant quinze dies es dedicava a crear enfront de la mar en la Residénce D’Artistes IFITRI.

I de ‘Cazadoras Asociados’, un eclèctic grup d’artistes que va nàixer amb la vocació d’oferir exposicions exprés. Evarist Navarro, Pepe Romero, Julio Bosque, Joan Verdú, Paco Sebastián, Antonio Girbes, ell i alguns més es reunien en el mític Café Malvarrosa. «Cadascú deia el que volia; era una època molt divertida», recorda. La primera exposició va ser en l’escala d’un pati del Barri del Carme. L’última, en Xiva, en homenatge a José Mórea després de la seua mort. Ara, també, somriu recordant els vincles creats arran del projecte. «Tots coneixíem l’obra de la resta, però no ens coneixíem personalment», afirma.

Un munt de premis reconeixen la qualitat de l’obra d’Amigó. Ell en destaca, especialment, dos: el Primer Premi de Pintura “Adaja” (Àvila), perquè «el premi van ser cinc quilos de pessetes»; i el Primer Premi del I Certamen de Pintura Esportiva del diari Marca, quan va guanyar amb el quadre d’un futbolista sota la paraula “diners”. «Mai haguera pensat que em premiarien», reconeix entre riures.

Senzillesa, generositat i també assossec d’un artista que manté viva la flama de la inspiració, que no té por d’evolucionar. Un home que es dibuixa a si mateix, amb una paleta repleta de vivències i observació. Amigó demostra que, en l’era de la intel·ligència artificial, la proposició de l’artista encara és clau per a fer-nos parar el cotxe i mirar amb calma eixe senyal, per a apreciar les nostres marques i definir identitats.