Teulades de canyís que apunten al cel, envoltades per la tendresa d’un horitzó d’horta amb qui conviuen en harmonia. Xicotets refugis de vida i collita, que amb la senzillesa de la funcionalitat acullen humils moments familiars. Les barraques valencianes són les perfectes protagonistes d’un conte de records que parla de simbolisme, d’identitat i mite cultural de l’horta valenciana. Però els grans canvis en l’estil de vida, les transformacions de l’espai agrari, les polítiques urbanístiques i de protecció del patrimoni i una educació prou allunyada de l’herència cultural han provocat la seua imparable desaparició del nostre territori.

La proliferació de les barraques va donar-se sobretot en el segle XIX i primer terç del XX. En 1959, es varen comptabilitzar 2.500 barraques en tota la comarca. Ara, el recent catàleg elaborat per la Càtedra L’Horta de València (Universitat de València-UV) recull tan sols 69, d’elles al voltant d’una vintena en l’Horta Nord. “La desaparició de facto està garantida”, assegura Juan A. Esparza Garcia, Doctor en Patrimoni Cultural per la UV i professor titular de la UJI. “Les planificacions urbanes no han encaixat estos elements d’una forma integradora”, afirma, i afegeix que tampoc hi ha “un pla clar, coordinat i ben articulat a nivell autonòmic, regional, comarcal ni local que determine què i com es protegeix”.

Catalogació i posada en valor

Les barraques històriques varen ser incloses com a béns de rellevància local en la Llei del Patrimoni Cultural Valencià en 2007, per la qual cosa els propietaris, ja siguen públics o privats, estan obligats a conservar-les. I no obstant això, continuen desapareixent. Una de les primeres causes d’aquesta realitat és la falta d’un catàleg complet i exhaustiu per part de les administracions, fet que impossibilita la seua protecció real. Des de la Càtedra L’Horta de València s’ha fet un extens treball de recopilació i ordenació de la informació disponible sobre les barraques que encara es mantenen, accessible des del seu web. “Però nosaltres no hem entrat en les barraques, no sabem com estan per dins, i això ho ha de fer l’Administració aplicant la Llei de Patrimoni”, assegura Enric Guinot, Codirector de la Càtedra.

Una vegada catalogades, el següent debat seria com intervenir, ja que la majoria de barraques són privades. “Com es protegeixen béns privats amb diners públics? Açò implicaria un ús social, una divulgació i utilització per part del públic, i és complicat pel tipus de construcció, de reduïdes dimensions, i pel seu ús privat”, explica Guinot. Nerea Febré, arquitecta i membre de Per l’Horta, apunta que la posada en valor de les barraques “no pot ser efectiva sense la protecció de l’Horta”, i parla sobre la necessitat de treballar cap a un “patrimoni viu” que done la seua raó de ser a aquestes construccions. Però la realitat està prou allunyada d’açò.

Entre la transformació i l’abandó

En l’Horta Nord trobem hui unes vint barraques, amb característiques i estat variat. Des de ben conservades, com la de Les Neles d’Alboraia o la Barraca Lladró al mateix poble, que està en venda, a altres en estat ruïnós, com la de Cal Carro en Benimaclet. El més comú és trobar barraques annexades a altres construccions que s’han afegit amb posterioritat, ja siga alqueries, cases o magatzems, com la Barraca de Martín Biot en Carpesa. Encara en queda alguna que es conserva en el seu entorn rural original, com la de Donís en Almàssera. Però cap d’elles seria un exemple de barraca original per definició, per les transformacions de forma que han experimentat quant a materials (per exemple, amb les teulades d’uralita en comptes de canyís) i distribució de l’espai. “Probablement, la que més respon als paràmetres és la “neobarraca” que es va fer en 1999, i es va refer en 2002, per un grup de jubilats d’Alboraia, ara de propietat municipal”, explica Enric Guinot, qui ho defineix com “una contradicció, ja que no és històrica”. “La gent que tenia una barraca de principis de segle ha anat obrant buscant un millor espai d’habitatge i les ha transformat, cosa completament natural”, afirma.

De les barraques en ús, les que s’utilitzen com a habitatge són quasi inexistents. Àlex Dolz, de 26 anys, viu en una d’elles junt amb la seua companya en la Barraca de Rateta en Alboraia. “Amb una mica d’adequació, és viable viure ací”, assegura, i afirma que és una forma de vida “que connecta més amb l’horta i l’entorn”. La majoria barraques en ús s’han reutilitzat com a espais auxiliars de la vida agrària o magatzems de divers tipus. Però un exemple curiós de reutilització és la reconvertida en Casal de la Falla Les Cases (Cases de Bàrcena). Lola Rubio, la presidenta, explica que llogaren la barraca ja fa 25 anys i “dóna cabuda als 70 fallers que conformem la comissió, que ens repartim entre l’interior i la replaceta de darrere”.

Un gran nombre de barraques es troben en complet desús, fet que comporta la seua degradació. Nerea Febré apunta que cal actuar “enfront de la inacció de les persones propietàries” i donar-los un ús social i educatiu. “Què passaria si en lloc de visitar castells i catedrals, als instituts parlaren d’arquitectura vernacular i anaren a emblanquinar tots junts una barraca? La població coneixeria el com i per què és important cuidar el seu patrimoni”, apunta.

I mentre repensem el futur d’estes humils construccions, la veritat és que continuen caient. Tan sols queda esperar un gir d’última hora, un epíleg que conte com s’han aconseguit posar en valor, mitjançant un pla d’actuació integral. Un happy end en el qual les barraques puguen estar presents, i dignes, per a sempre.