Censurat! Una traçada nerviosa serví el jove amb grenyes per estendre el mot de reprovació. El participi es llegia contundent, estampat en un roig roent als cartells amb el retrat del cantautor Raimon que hom havia enganxat a Foios i als municipis de la contornada, sobre murs i parets.

Era el 8 de setembre de 1973. L’estiu tocava els seus últims compassos i la llum esmorteïda del capvespre s’esvaïa perceptiblement a les immediacions de la Casa dels xavals, a l’albereda. A eixes hores la notícia ja corria pels llavis de tots i quasi ningú desconeixia que Gobierno Civil, davall de les pressions de l’alcalde i de la corporació municipal, s’havia desdit del plàcet que setmanes enrere lliurava al grup de joves i vetava finalment l’actuació de Raimon a Foios, plat fort i preludi d’una primera Setmana de la joventut que ordien des de feia mesos.

Malgrat la prohibició, o potser a causa seua, aquella vesprada el poble era un vesper inquiet. S’afirma que, pròxims a l’hora en què estava prevista l’actuació, policia secreta i alguns agents de paisà s’entremesclaven concitats pel rumor que Raimon hi era al poble d’amagat. “Aniré a Foios a tocar gratuïtament”, es va oferir l’artista en conèixer per Radio Popular i premsa escrita que a Foios una colla de joves enllestia una completa i arriscada iniciativa cultural, alhora de protesta i àdhuc valencianista. Aquell vespre s’esperava, i es temia a parts iguals, que el cantautor acceptara un darrer pols de rebel·lia dels joves, apareguera furtivament i pujara a l’escenari a interpretar, si més no, Al vent, el seu himne de llibertat.

Passions i reticències

Deu anys feia que Raimon arrossegava amb èxit la seua cançó més emblemàtica, desfermant passions i reticències a parts iguals. Tanmateix, els minuts s’esfumaven, tensos i dilatats, i a la Casa dels xavals la indignació creixia i les gents anaven i venien en un quefer desficiós. Els joves gesticulaven aïrats i no es resignaven, però era també visible que els majors, entre ells les mateixes famílies dels organitzadors, bufaven alleujats a les seues cases.

L’alcalde havia refusat l’envit del grup de joves d’organitzar una setmana de la joventut al voltant d’uns Jocs Florals, i s’hi negà a donar-los suport. Llavors, s’encomanaren a la institució amb més solera del poble i davall la presidència de Vicent Valls, la Societat Musical apadrinaria formalment i moral els actes.

La disputa hi entrà fins i tot en el terreny de l’església. Don Eugenio, un rector militant amb cadira a l’Ajuntament, coartava cada esperó, però un vicari sol·lícit a la petició juvenil afegí la coral de la parròquia a la iniciativa. No es tractava només d’un estira i arronsa amb les institucions franquistes, també s’evidenciaven les ruptures generacionals. El jovent s’atrevia a remoure els fonaments del règim enfront d’unes autoritats i famílies que continuaven mirant la guerra per la cua de l’ull. El 1973 el franquisme exhalava les seues darreres alenades però el seu rigor es precipitava encara sobre les consciències i impregnava com una freda rosada d’hivern. Potser censurant Raimon s’esvaïa el més gran dels atractius de la Setmana, però els actes que acompanyaven els Jocs Florals van seguir.

Tot i que frustrada, la de Raimon no estaria l’única contribució gratis et amore a les activitats d’aquella colla de joves. Dies abans, una delegació va retre visita a Vicent Andrés Estellés a Burjassot i aconseguí que el poeta prologara la vetllada dels Jocs Florals. Per a finançar els actes també s’hi sumà la participació d’Àngel Villena, un reconegut columnista de La hoja del lunes que il·lustrava els seus escrits amb vinyetes pròpies. Un adhesiu de 3 pessetes, amb un carreter arreant una haca de mala mort amb la llegenda, Arre rossí! De Foios bufons, i què? va esdevenir des de llavors icònic. Des d’ara estant potser no s’aprecia la volada, però els joves van atraure fins i tot l’interès de TVE que els va cobrir la constitució de la cooperativa literària.

En la seua variant més formal, els Jocs Florals al País Valencià estaven en decadència. Tanmateix, pels joves de Foios, eren una forma com una altra qualsevol de donar corda als seus anhels. Els Jocs se celebraren en les immediacions del llavors domicili social de la banda, a l’encreuament dels carrers Barons d’Alcahalí i Secretari Higon. En certa manera, l’emplaçament de l’entaulat al costat del Musical i no a la plaça on hi ha l’Ajuntament tampoc no era casual, sinó, més aviat, un desafiament afegit.

Els Jocs Florals que posaven el colofó a la setmana d’actes reclamaven la fanfàrria i la vistositat d’una desfilada, amb dotze dames d’honor en blau clar i una regina abillada en un to més fosc, acompanyades dels respectius fadrins. Amb tot, guardons en les tres categories: flor natural, englantina d’or i viola d’or i un homenatge a les dos persones més majors del poble, la tia Pera i el tio Ramonet, a càrrec dels xiquets.

Recentment s’han complit 50 anys d’aquells Jocs Florals, efemèride que l’Ajuntament ha celebrat reunint els seus protagonistes i fent una nova tirada dels adhesius de l’haca i el carro. Els primers i únics Jocs Florals que ha hagut a Foios, brillaren amb Vicent Andrés Estellés, la banda de música de la societat musical i el repertori d’Els Pavesos, amb el seu ja clàssic, Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al Sr. Alcalde li donen pel…! corejat vivament pels assistents.

Al final, tot i que sense Raimon, vingué la llum.