Els nostres pobles són museus habitats. Cada casa, cada façana conta coses. Cada carrer parla també de la seua història, de la seua gent. Parla d’arquitectura i de persones. I eixa arquitectura, l’urbanisme, és l’expressió de les relacions socials. A Montcada, posem per cas el carrer Barreres, que és conegut popularment com “el carrer dels Senyorets”. Un passeig entre els més de trenta habitatges modernistes, tan singulars, és suficient per a entendre la denominació: un carrer de cases elegants construïdes abans del 1920.

Hi ha altres carrers o barris amb història. Molta gent encara recorda “el Passeig de l’Amor”, en el tram que acompanyava les vies del trenet en l’estació de Montcada-Alfara, on anava a passejar el jovent per a alternar i establir relacions. Al seu voltant hi havia cines i cafés, i com a mostra encara s’erigix la nau preciosa del cine Ideal-Rosales, amb el nom i l’any de construcció (1925) visibles en l’ampit mixtilini.

El barri de les Eres (o de Sant Miquel), més modern que la resta del nucli històric, manté entre les persones més majors una identitat pròpia, com també el barri de Badia, conegut com “el Bàrrio”: unes illes de cases distants uns quants cents de metres del barri antic, que s’estenen des de Massarrojos cap a l’ermita de Santa Bàrbara.

La perifèria de Montcada manté les seues diferències arquitectòniques respecte de la vila: Badia i les Eres, el barri dels Dolors, el del Pilar, el de les Torres, el poblet de colonització de Sant Isidre de Benaixeve o la urbanització de Masies. L’urbanisme de molts d’estos barris conta històries de classe treballadora, d’emigració. Les seues cases, també les més antigues, tenen una modèstia que podem llegir com un text. La lectura d’estos edificis, hui en dia tan confortables en el seu interior com qualsevol altre, ens recorda la seua singularitat, que mereix preservar-se com una riquesa.

Però més enllà de les cases més ben conservades, altres edificis amb façanes modernitzades, amb millor o pitjor gust, mantenen elements que delaten la seua antiguitat i les seues arrels: reixes, balcons o guardamalletes de forja o de fundició; portes i finestres de fusta, respiradors ceràmics, tot fruit d’una indústria artesanal rica i brillant de la qual guardem poca memòria. O motlures, mènsules, ràfecs molt ornamentats, ampits, manisetes, un sòcol de pedra de cadirat… Sovint la baixant de la canonada, de ferro colat, està presidida per una careta —“àngels d’aigua”, se n’ha dit en alguna ocasió—. Tot en una varietat i amb una riquesa que descobrix prompte una vista educada.

Els autors d’estos edificis, més opulents o més modestos, han passat, generalment, a l’oblit. Autors que de vegades eren mestres d’obres que havien aprés treballant i que tenien inquietuds socials i estètiques que ja no ens contaran.

Amb esta filosofia hem recorregut el primitiu nucli urbà de Montcada, una quarantena de carrers que ens han oferit un llistat provisional de més de tres-cents edificis amb un interés històric i artístic.

Projecte turístic

A la ciutat de Montcada s’ha plantejat per primera vegada incloure dins del projecte turístic una ruta que tinga en compte la seua arquitectura modernista i singular. Pareix una obvietat que si es vol proposar una ciutat turística, el marc urbanístic i arquitectònic en forme part. És a dir, que tinguem una ciutat agradable per a viure, però també per a visitar, per a habitar ni que siga uns dies. Caldria reconéixer i protegir els edificis emblemàtics —els que lluïxen cada carrer, cada barri, més enllà d’una monumentalitat buida–, per a conservar els ambients urbanístics. És esta combinació de monumentalitat i modèstia la que fa que la nostra ciutat siga un text esperant a ser llegit.