“Jaime Lázaro, vecino de Puçol, dice que cazando a la una de la noche en una partida que allí llaman camino de Líria, solo, vuelto hacia el Puig, vió a este castillo que está derribado, cual si fuese grande, y entero: pero hecho todo de luz (…). Decía, el resplandor ser cual de la luz del mediodía, sin moverse ni menearse en media hora que se lo miró. Pero subiendo después en un recuesto de allí cerca para verlo mejor, desapareció la luz, dejando aquel lugar no ya claro como antes, mas oscuro y lóbrego como la noche que en efecto era.”

Aquest fet insòlit al segle XVI, que no pot emmarcar-se al folklore ni a miracles del cristianisme, està recollit a l’obra El castell de la patà i el naixement del Puig de Santa Maria, de J. S. Badenes, que recupera el text original de Felipe Guimerán de 1591 al voltant d’un succés del que podríem anomenar l’horta màgica.

Sí, l’horta és una comarca que ha tingut com a principals imaginers la música del mestre Giner, la pintura de Sorolla i les lletres de Blasco Ibañez i Vicent Andrés Estellés. Una comarca que és fecunda en costumisme però que ofereix una altra cara insòlita, fantàstica. Màgica, en definitiva.

No es tracta només d’una realitat pròpia de temps antics. Als pobles dels voltants del Carraixet es va estendre la notícia d’un lleopard que s´amagava entre els horts sense saber d’on venia ni perquè estava allí, tal com va il·lustrar Núria Poveda a la portada de la passada edició d’Espai Carraixet. Podria ser aquesta la mateixa horta on Peris Celda donà vida al personatge de sainet Nelo Bacora?

Tenim motius per a entendre que l’exuberància barroca del nostre ser té com a rerefons un llenç tenebrós on lleopards, ànimes en pena i bous embolats brollen de l’inconscient col·lectiu, perquè sense ser massa exhaustius, l’horta ha tingut dracs, com es podia contemplar abans de la Guerra Civil sobre la tomba de Bernat Guillem d’Entença al monestir del Puig. Este drac, conta la llegenda, vivia al barranc que separa el Puig i Puçol. El propi Bernat, l’heroi de la Batalla del Puig, per intercessió divina el va matar amb la seua espasa.

També hem tingut escorpins gegants a la platja del mateix poble. Això va ocórrer en 1993. Un artista de circ escocés -sempre un personatge llunyà i errant- portava a la seua furgona uns exemplars d’escorpí africà que es varen escapar de la gàbia on estaven. Es varen intentar localitzar els espècimens sense èxit i potser per això als pocs dies es deia que estos artròpodes ja portaven ous fecundats i que s’anaven a reproduir, estenent-se sobre les nostres platges un mant d’escorpins negres gegants.

També tenim animals més propers que completen el bestiari. Cita obligatòria n’és el bou. No va de broma: l’efecte terrorífic que pot provocar la sola possibilitat de deixar la porta oberta del carrer durant els festejos taurins i que s’enfile cap amunt el bou embolat és el mateix que el del drac del Puig. Més encara quan s´escapa. Ningú no ha somiat amb un bou que ens guanya terreny mentre a penes podem córrer? Peixos gegants, serps que roben la llet dels pits de les lactants i maten de fam als nadons, fardatxos que acudeixen a la sang menstrual… El rat penat és, de fet, la menys meravellosa de les nostres bèsties.

Hi altres tipus de fets insòlits, com els esclats celestes produïts al 1987 on testimonis de La Pobla de Farnals varen observar com dos boles de foc creuaren el cel direcció Mallorca per a no tornar a saber-se res als mitjans de comunicació, com si no hagueren passat… També hem tingut tempestes amb tant d´aparell elèctric que algú podria haver visualitzat alguna cosa més intel·ligent al darrere… Al cap i a la fi, l’incident OVNI de Manises del 1979 també va transcórrer sobre els nostres caps. Qui sap?

L’horta també és un espai sobrenatural. Trobem la història de les ànimes en pena que provocaren certs esdeveniments a la casa dels propietaris de l’antiga Jutera de Foios. També es conta que en 1903 el rector de la Pobla de Farnals va reconéixer que a un tal Juan Bautista Civera se li apareixien les ànimes dels seus difunts germans a causa de no haver pogut fer més ampla la plaça de l’església. I per als més intrèpids, resulta temptador recórrer els corredors buits dels edificis a mig acabar de l’última bombolla urbanística. Quant de misteri pot evocar l’absència d’éssers humans a una casa per acabar!

Monstres, fantasmes, espiritistes, vidents, frega-panxes, greixeros, passadors de llista i comptadors de berrugues: misteri i foscor en una atmosfera que també compta amb nits llargues d’hivern, gebre als camps i converses greus al voltant d’un tendur.

No tot podia ser un tapís de murta i de roses fines; la negror del pintor Ribalta també és mediterrània.