Cada dia és més clara la necessitat de la memòria democràtica compartida i de la reparació emocional de les víctimes del Franquisme i de les seues famílies. L’acompanyament actual alimenta la societat cívica.

El 24 de maig en el cementeri general del cap i casal hi hagué un homenatge cívic a Joan Baptista Peset Aleixandre, afusellat en Paterna 80 anys arrere. La senzilla reivindicació de la memòria democràtica era iniciativa del periodista d’Almàssera Francesc Bayarri, que obria la paraula al públic. L’acte comptà amb representants institucionals, com ara el president de les Corts, la consellera de Qualitat Democràtica, l’alcalde i la regidora d’Acció Cultural de València. Peset Aleixandre, nascut a Godella el 1886 a una família de tradició lliurepensadora, fou un metge destacat en la promoció de la salut pública i la lluita contra epidèmies. També fou rector de la Universitat de València (1932-1934) i el diputat més votat en les eleccions del 1936. L’assassinat d’aquest home bo resulta un exemple punyent i execrable de les misèries criminals de la postgue-rra. Com digué Bayarri en la presentació de l’acte, «la memòria de Peset no és propietat de ningú, però és patrimoni de tots».

Les víctimes com Peset s’estenen arreu, multiplicant tantes tragèdies que han esdevingut trauma social. La indiferència i l’abandó ens qüestionen com a societat, i per tal de bastir la convivència social democràtica cal honestedat, reconeixement dels fets foscos i empatia amb el dolor. El paretó de Paterna estigué actiu fins ben entrats els anys 50, i en les seues fosses s’amuntegaren els cadàvers de 2.238 represaliats./p>

Sovint familiars damnificats hi col·locaven taulellets de record que eren arrancats, i fins als 80 no s’hi permeteren. Amb el temps ha sorgit una sensibilitat social més acollidora i amb cobertura legal. «Hui tanquem un cercle que no hauria d’haver-se obert mai. Hui soterrem l’avi Ambrosio al costat de la iaia Matilde al cementeri de Vinalesa, el nostre poble», digué la seua neta Imma Vijuescas, el 17 d’abril, en l’homenatge del poble als dos veïns exhumats de la fossa 127. Aborrona la serenitat del seu record a tots els familiars que han carregat amb aquella experiència, però reconforta compartir eixa intimitat vital que deixa de ser particular i ens interpel·la. «En la memòria de tota la família sempre recordàvem l’avi abandonat en una fossa comuna de Paterna i recuperar-lo era una prioritat. Com que això forma part de la història negra del nostre país, ho recordarem sempre, sense odi, però amb la cara ben alta, orgulloses del nostre avi», reblava Vijuescas.

A favor de la humanitat

«Ho faig per justícia i per la iaia», afirma Pilar Taberner, presidenta de l’associació de familiars de la fossa 21 de Paterna. Ella s’implicà a partir de nous detalls descoberts sobre el germà de sa iaia al 2008, en un homenatge de l’ajuntament de Quart de Poblet a les 13 persones afusellades després de guerra. Perquè com també és prou comú, pesava la llosa del silenci i la transmissió familiar era molt limitada. Taberner aspira a «un funeral familiar, portar-lo al nínxol dels seus pares», al descans com a reparació humana. La fossa 21 s’empassà 76 persones afusellades al juliol del 39, entre els 24 i els 67 anys, també les tres primeres dones, que provenien de Catarroja.

Aquesta associació ja ha identificat més de cinquanta famílies, fins i tot al Brasil, «perquè molta gent hagué de fugir del lloc d’origen», explica Taberner. Està prevista l’excavació i exhumació dels cossos durant l’estiu, i resulta inevitable l’emoció després de tanta espera. Continuen buscant descendents de les víctimes de la fossa 21, podeu contactar-hi al correu electrònic pilitaberner@hotmail.com.

«Els amors fan l’amor, les històries la història», deixà escrit Estellés, i en trobem un llarg rosari d’humanitat impressionant. Com la de Leoncio Badia, un condemnat a mort, en acabant «castigat a enterrar als seus», que durant anys deixava pistes dels morts i clandestinament facilitava detalls per a localitzar-los. Ara les famílies troben l’ajuda de persones particulars amb experiència en recerques entre padrons i arxius històrics, i sovint també l’administració local propera al veïnat.

Com la història de Leoncio Badia, castigat a enterrar als seus, que deixava pistes dels morts i facilitava detalls per a localitzar-los

Com en el cas d’Alfara, que comptava quatre veïns en la fossa 21. Assabentat Jaume Martínez Romero, regidor de Cultura, ha col·laborat en la cerca de relacions personals, a través de persones clau i de la xarxa informal del poble. «És fonamental tancar episodis per a una superació conjunta dins la convivència democràtica, i resulta irresponsable mantindre desapareguts. Davant el silenci imposat o autoimposat durant dècades, cal entendre el passat i descartar l’esquema de vencedors i vençuts. Ara com ara cal construir la nostra societat i solucionar-ho tan prompte com siga possible, amb dignitat i respecte», expressa el regidor.

En dos dels casos de veïns d’Alfara els cossos havien sigut extrets i enterrats a banda, cosa que permeté anys després que les famílies els recuperaren. Acaben de trobar-ne una familiar de la tercera víctima i en l’últim cas han aparegut noves dades per a avançar en la recerca… «Pot resultar complicat en un poble xicotet assumir experiències vitals dures i fortes, però el veïnatge és acompanyament humà, i m’han ensenyat que no es pot viure amb rancor, que és una rèmora. Hem d’assumir tot allò que va passar, perquè és important que les persones recuperen el relat de la seua història. I totes eixes històries complementen la memòria compartida d’un període negre», explica Martínez.

Al seu torn Rosa Pérez Garijo, consellera de Qualitat Democràtica, té clar que cal una política de memòria «integral», que faça del País Valencià un territori sense fosses ni vestigis de la dictadura. La implicació en les exhumacions ara suma un conveni amb la fundació FISABIO per tal de millorar la identificació de les restes trobades i consolidar-ne un banc d’ADN. Tanmateix, les més de 600 víctimes dels camps de concentració nazi també reben el reconeixement de la Generalitat amb taulells amb els seus noms que instal·laran en les seues localitats.

Deia Albert Camus que no podem fugir del dolor comú i que la nostra única justificació és parlar pels qui no poden fer-ho. Això també és la memòria democràtica. En eixa línia la conselleria impulsa el projecte de llocs de la memòria, que començarà amb els emblemàtics camp de concentració d’Albatera i cementeri de Paterna, ja que «la memòria dignifica el nostre país i, a més, és una necessitat i un antídot contra els discursos actuals que reprodueixen els episodis més foscos del nostre passat», assegura Pérez Garijo. El respecte i el reconeixement mutu guien la convivència diària, però en un tema tan sensible com les seqüeles de vides esgarrades tràgicament, resulten fonamentals. Probablement tota la reparació que podem oferir queda a ajudar a què tantes víctimes recuperen la pau amb les seus històries familiars. I entre tots, acompanyar-nos en la memòria.