El Motor del Tercet de Foios, construit l’any 1898, va ser el primer de la comarca. Va marcar el naixement de l’agricultura d’exportació moderna i de la burgesia agrària valenciana.

Era ben entrat el dia quan la terra es va estremir amb la força del motor de 300 cavalls de vapor. Feia poques jornades que aquell prodigi d’acer interrompia la nuesa del paisatge amb prou esforços ocult rere una empallissada, quan a mitjan matí, una aigua fresca i cristal·lina començà a brollar, primer a glops, després mansament, eixida de les entranyes d’aquella extensa plana de terra fèrtil. Els ullals d’aigua eren freqüents a l’horta, tot i que una mica més avall, més enllà del camí Ral. A més, hom deia que l’enginy es posava sobre les restes d’una antiga sènia, així que no sorprengué que els treballs de perforació duraren només un sospir. Res a veure amb aquell primer pou artesià a Vitòria, en què durant quatre anys havien penetrat la terra més d’un quilòmetre, i l’aigua, en sortir, va estar celebrada per la població com un armistici.

Una bandada de pinsans i passerells va trencar a volar espantada pel tro insòlit descarregat sobre unes terres poc acostumades al soroll d’un monstre que exhalava el fum del carbó. Alguns pocs vilatans s’havien aplegat a l’efemèride i mantenien una distància prudent, alineats als caminals i sobre els marges fràgils de les sèquies. Hi havia curiositat pels modes i l’aspecte d’aquells cavallers anglesos allotjats a la ciutat de València, arribats al dematí en un d’aquells estranys carros sense cavalls, que els esperava al camí Ral i amb què marxarien abans del migdia.

Els paisans, tota gent d’ofici, ho consideraven quasi com una extravagància i reien amb mitja galta. No hi havia cap motiu per perforar la terra. Era una inoportuna cicatriu que hom li endenyava, perquè tots sabien que les sèquies de l’horta proveïen de tot el necessari, ara i sempre. La memòria és fràgil i escassa. Ningú no volia recordar que de vegades les sequeres s’havien acarnissat amb ells, tant foren petits propietaris com arrendataris, fins exhaurir el raig inesgotable d’aquell braç del Túria. Aquells senyors anglesos sabien com podia ser d’imprevisible la natura i volien conservar un as en la màniga, ajudats pels enginys de la seua revolució industrial. Amb la inversió forana, l’horta de València eixamplaria encara més el regadiu extremal i experimentaria la seua pròpia revolució, de la mà de l’agricultura intensiva, els guanos químics i l’exportació a Europa.

De seguida se’n construïren molts altres, però el 1898, el del Tercet, va tindre l’honor i l’encert de ser el primer motor de l’horta. Amb el seu cadenciós bombeig es regaven a manta, sense tandes ni escassetats, les 100 fanecades adquirides pels inversors anglesos que havien fixat una mirada racional sobre les ubèrrimes terres de Foios, un petit poble de l’horta que voltava, i de sempre havia impregnat, el Cap i Casal, per experimentar amb la Royal Kidney, una primerenca creïlla blanca molt preada pel paladar anglès. Una notícia en la premsa del moment, adverteix del resultat final de la inversió anglesa: «Malauradament, ha vingut a frustrar el negoci la prohibició d’exportar creïlles. L’empresa ha acudit al govern demanant que s’excloga aquesta collita de la prohibició, ja que aquesta varietat de creïlles, per no ser coneguda ací, ni haver entrat en el gust del públic, no té bona eixida al mercat espanyol”.

El 1898 s’inaugurava el motor del Tercet a Foios, però també era l’any de l’ocàs a Espanya. Col·lapsaven les darreres colònies i el govern insistia en una agricultura de subsistència, de mercats interiors, com a recepta per pal·liar la crisi. Al paisatge encara dominaven els centenars d’hectàrees destinades a una agricultura de subsistència i humil, i defallien els antics cultius, vinyes i moreres, amb la sola excepció marginal dels melons, de gran fama entre famílies benestants i cases reials.

Es pensa una altra cosa, però a casa nostra no es percebia ni ens sentíem concernits per la desfeta ultramarina. Els anglesos havien mostrat el camí a altres emprenedors nostres i, a les primeries de segle, un estel d’arriscats llauradors van començar a emprestar crèdits i a forçar un canvi pregon en l’estructura de la tinença de la terra, amb l’adquisició de grans extensions als terratinents de llinatge i als aprofitats de la darrera desamortització, per produir creïlla i ceba destinades a l’exportació.

El primer terç del segle XX serà el torn d’un grapat d’empresaris valencians, com ara els foiers Josep Fontestad i Antoni Corell, aquest últim en l’origen del port de València, esdevinguts grans exportadors i amb vincles extraordinaris amb els mercats europeus. Com amb el plany dels anglesos el 1898, denunciaran sovint l’abandó de l’Estat davant de crisis reiterades que afecten els productes, o la indefensió davant les pressions d’altres estats europeus que sí que hi exercien una tutela dels interessos dels seus ciutadans.

Amb el traspàs del segle, es produeix l’esfondrament de l’imperi espanyol. Tanmateix, el motor del Tercet rugirà amb força, anunciant el naixement d’una agricultura d’exportació moderna i poderosa i d’una burgesia agrària valenciana ben connectada i amb vocacions diverses, que s’enfrontarà a l’Estat per la llibertat d’exportar i farà passes inequívoques en el valencianisme polític. Un enfrontament del qual no eixiran ben parats.