Els carrers són testimonis del pas del temps. Trobem nous traçats urbans que conviuen amb vies que parlen dels orígens dels municipis. Existixen vells edificis que, encara en peu, conserven la memòria de les diferents generacions que es reuniren entre les seues parets i que es resistixen a condemnar la seua memòria amb el col·lapse dels seus fonaments. També noves construccions que omplin espais abans buits o que sorgixen dels enderrocs deixats per una modernitat que, en algun moment, va fer considerar que l’ús de certs immobles era obsolet, innecessari o poc rendible.

Els pobles i els seus elements urbans són mutables en forma i ús, i un bon exemple és el castell d’Albalat dels Sorells. Mateu Rodrigo Lizondo, professor honorari d’Història Medieval de la Universitat de València i cronista del municipi, ha estudiat la seua història i morfologia i les seues conclusions han posat de manifest perquè aquest edifici, emmarcat al conegut com a gòtic català civil, gaudix d’entitat gairebé única al territori valencià.

El castell presenta planta quadrada i cadascun dels seus angles està culminat per una torre. D’entre els seus elements, el més destacable és el pati central descobert, amb una escala de pedra que porta a la planta noble. En aquesta altura, es troben dos galeries, una més antiga i la segona construïda al segle XV, que evitaven transitar per les habitacions quan es volia accedir d’una cambra a una altra.

Les investigacions de Mateu Rodrigo han donat resposta a la qüestió de l’origen de l’edifici. La seua recerca permet afirmar que el castell va estar construït entre el 1331 i el 1352, període del domini senyorial de Pere March i el seu fill Jaume, l’avi del poeta Ausiàs March, com a casa de govern del senyoriu, que servia, entre altres funcions, com a residència fortificada del titular i centre d’administració del territori.

Prèviament, en temps del senyor anterior, Guillem Celom, ciutadà de València, la casa senyorial es trobava en ple nucli urbà, a l’actual carrer del Doctor Valls, conegut aleshores com a carrer del Mig. Posteriorment als March, Albalat va ser comprat per Berenguer de Codinachs, conseller reial del monarca Pere el Cerimoniós. Al document de possessió, que es conserva en l’actualitat, es parla de l’immoble com a casa forta o castell, descripció que fa referència al castell-palau arribat als nostres temps.

Renovacions arquitectòniques

Els 700 anys que han passat des de la construcció del castell han deixat la seua marca tant a la forma com a l’ús de l’edifici. A conseqüència dels canvis en les tendències arquitectòniques, es varen produir dos renovacions principals. La primera, al segle XV, destaca per l’afegiment d’importants millores al pati central, com la galeria oest, d’estil gòtic. La segona, al segle XVII va portar la cobertura de la segona planta, abans un terrat emmerletat, seguint els patrons renaixentistes, canvi acompanyat per l’alçada d’una planta addicional a les quatre torres.

També els canvis en el context històric varen tindre el seu impacte. Al segle XIX, amb l’abolició del sistema senyorial, i com va passar amb molts altres edificis històrics, els propietaris deixen de tenir capacitat econòmica per mantindre el castell, i comença a avançar cap a un estat ruïnós, que va provocar la caiguda de tres de les quatre torres. Amb aquest nou marc social, l’immoble passa a ser residència d’arrendataris que treballen l’hort de la casa. El 1920, els Gil Dolz del Castellar, una línia secundària de la família comtal, aleshores propietària, promou una modesta reparació. Posteriorment, en 1955, el municipi va adquirir l’edifici i va traslladar les oficines de l’Ajuntament des de la seu històrica, ubicada sobre l’emplaçament de la primera casa senyorial al carrer del Mig. Més recentment, l’any 1972, la Diputació de València va efectuar una intervenció sobre l’edifici, molt deteriorat, considerada excessiva i poc respectuosa amb els elements característics.

Una casa senyorial d’evident monumentalitat com el castell d’Albalat no és estrany que rebera visites reials. Joan I d’Aragó, sent infant primogènit, va fer nit al castell abans d’efectuar la seua entrada a València l’any 1373, i igualment el rei Felip III d’Habsburg el 1599, de retorn de València, on havia jurat els Furs del Regne.
Aquest moment d’esplendor va donar pas a un període de certa decadència que va determinar l’adaptació de l’edifici a finalitats més utilitàries. La seua transformació en seu de l’Ajuntament va suposar que esdevinguera la casa de tots els albalatans, veïnes i veïns. Aquest és un nou capítol d’un edifici des de les torres del qual s’ha pogut observar l’evolució d’un poble i els seus voltants durant set segles. Des del més alt, el castell continuarà proporcionant un mirador dels carrers, les gents i l’entorn d’Albalat dels Sorells, sotmeses, com l’edifici, a les conseqüències del pas del temps.