Del 8 de novembre al 9 de desembre, Rocafort acull l’exposició dels quadres que Doro Balaguer tenia encara en el seu taller, una selecció d’inèdits. Un homenatge des de la proximitat a l’artista que des del 1994 se n’havia fet veí, en jubilar-se del negoci familiar de passamaneria del centre de València.
Caminar entre colors
REDACCIÓ – Eduard Ramírez
FOTOGRAFIA – Cedides per la Família
Una selecció de quadres inèdits que l’artista valencià Doro Balaguer tenia en el seu taller serà exposada entre el 8 de novembre i el 9 de desembre a Rocafort, poble on el pintor residia des de 1994
Del 8 de novembre al 9 de desembre, Rocafort acull l’exposició dels quadres que Doro Balaguer tenia encara en el seu taller, una selecció d’inèdits. Un homenatge des de la proximitat a l’artista que des del 1994 se n’havia fet veí, en jubilar-se del negoci familiar de passamaneria del centre de València. “El primer que ens ha dut a pensar en esta exposició és que fou un veí de Rocafort, però sobretot la qualitat de la seua obra. Persona compromesa fins al final de la vida, la seua trajectòria és un reflex de les persones que lluitaven pels seus ideals contra la dictadura de Franco”, explica la regidora de cultura Julia Cañizares.
Faltà el 29 de gener de 2017, i aquell febrer l’ajuntament el nomenà fill adoptiu. Doro era una presència discreta i quotidiana, amb el gaiato, en els passeigs diaris pel poble. Un acompanyant habitual n’era el seu amic Miquel Àngel Lloret, amb qui compartia afinitats artístiques i visites a exposicions i galeries, i sovint se’ls afegia el pintor “Monjalés”. Balaguer i ell havien coincidit en el Grup Parpalló entre els 50 i els 60, un dels principals intents de renovació artística en el s. XX valencià. La seua filla Cuca, també artista, recorda que el seu pare “tenia molt bon caràcter, era bon conversador, tenia gràcia per a contar i no contava més que les coses bones. No parlava mai de la presó”.
Doro deia que Vicent Ventura i ell eren les persones que havien assistit a més reunions polítiques -prou infumables- en el País Valencià entre els 50 i mitjans dels 80, ell des del PC clandestí fins que a començament dels 80 ajudà a fundar l’Agrupament d’Esquerra del PV. La seua companya de vida, Rocío Sánchez, recorda els seus 17 anys quan en tornar del primer passeig amb Doro, son pare alarmat li digué que li havia cridat un policia conegut, “que l’havien vista amb un comunista i un ‘rojo separatista’, que no podia ser”. Havia estudiat belles arts durant la devastació de la postguerra, però a València no hi havia horitzons i marxà a París. Allí conegué els corrents de renovació plàstica i rebé les influències de les avantguardes artístiques. També hi contactà amb l’oposició al règim exiliada. En tornar, l’any 59, li retiraren el passaport, fou torturat i empresonat. La integritat personal guiava seua la vida i la relació amb l’art, amb la contrapartida de certes dificultats afegides, com dècades sense exposar en aquell ambient opressiu, i pintant després de la faena en el negoci familiar. “No dissimulava mai de la vida, i això li ha costat diners, amistats i dificultats”, diu Rocío.
Com a artista evitava l’estètica mimètica i la figurativa, era un innovador influenciat per París i els americans. “Era curiós i buscava altres expressions. Li agradava molt la pintura i n’entenia, quan ací no s’estilava”, explica Cuca. Feia quadres de gran format d’estil informalista, coloristes, abstractes: “És una pintura que continua sent fresca, moderna i trencadora”, diu Josep Aulló, un altre amic amb qui passejava. I continua: “Doro era un desmitificador, mantenia un escepticisme positiu davant la vida. En l’art busca provocar la sensació en l’espectador”. Ara trobem de nou el torn de ser-ne protagonistes.
És destacable que després de traslladar-se li seguiren la filla major, el menut, els néts, la germana i la mare, tots a Rocafort. Una integració de doble via, una identificació pregona. La família agraeix el reconeixement del seu poble d’acollida: “Ho valore molt bé, i pense que a Doro li haguera agradat, perquè formava part d’este poble, no sols hi vivia”, en comenta Rocío. Cuca també es mostra agraïda, a la manera amablement discreta d’aquesta família. Així i tot ho diu: “Hauria de trobar major reconeixement… Per bon pintor i per referent cívic”. També en són, de sincers i espontanis.
L’exposició està comissariada per Francesc Pérez Moragon, i representa un repte impulsar un projecte tan important per a una entitat local menuda. Però qui no tinga costum d’anar a mostres de pintura, hi pot acudir a conéixer l’obra d’una figura històrica. L’art i la llibertat volen pràctica i aire dels carrers per a donar el seu millor color, i durant massa temps ens les tingueren amagades en la foscor.
