Pel 1933 i 1934 recorria els pobles de l’Horta Nord un suís amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Ell mateix havia escrit uns anys abans que «el forastero ve en cada lugar cosas que el indígena no nota. El forastero trae consigo el ocio, la perspectiva, mira con avidez, con inquisición; el indígena carece de todo esto».

Era l’arquitecte, pintor i escriptor Alfred Baeschlin, nascut a Suïssa el 1883 i establit a Godella cap a l’any 1929, després d’haver viscut un temps a Biscaia i a Barcelona des del 1918. La seua estada a la península, a partir de la fi de la I Guerra Mundial i fins al 1942, el portà per diversos territoris a la recerca de motius paisatgístics i entorns rurals, i especialment de l’arquitectura tradicional. A València, però, va fer niu i el fill ha viscut ací sempre, alternant la vora urbana de l’Horta i Godella.

No tenim ací prou espai per a tractar un personatge tan fascinant, sensible, senzill i cultivat com Alfred Baeschlin. La seua obra i reflexions han sigut objecte de diversos estudis i d’una tesi doctoral presentada l’any 2011 per Juan Antonio García Esparza, professor del Departament d’Enginyeria Mecànica i Construcció de la Universitat Jaume I. Només per encuriosir els lectors i les lectores, direm que es va interessar per la cultura i per la llengua de tots els llocs on va viure, i que ací es va fer valencià entre els valencians. Dominava la nostra llengua (oral i escrita!) com qualsevol valencià cultivat de l’època, que és dir molt perquè n’eren pocs aleshores. Per això, es va fer amic dels principals artistes i lletraferits de l’avantguarda dels anys 30, i col•laborà en la premsa més moderna d’aquell temps (Valencia Atracción, el setmanari valencianista El Camí, Nueva Cultura, etc.).

Baeschlin va sentir molt d’interés per l’arquitectura rural i va recórrer els pobles valencians amb tal intensitat que fa entrar vergonya a aquells qui presumeixen de ser valencians però no coneixen el seu país. La sèrie de 21 dibuixos publicats en el setmanari El Camí de València en són una bona mostra, però encara més les monografies que va dedicar a les alqueries valencianes i al riurau de la Marina, a més d’altres obres a hores d’ara de viva referència relacionades amb l’arquitectura popular: La arquitectura del caserío vasco (1930), Casas de campo españolas (1930) i uns quaderns sobre les construccions de Mallorca i Eivissa.

De l’Horta Nord plasmà obres que en aquell moment encarnaven la construcció pura de la comarca: una alqueria i una barraca, totes dues de Borbotó, a més d’una vista de Godella. Van aparéixer en la secció que El Camí titulava «Paisatges valencians», una sèrie de 60 dibuixos de diversos autors d’arreu del país que, 85 anys després, encara fan passar una bona estona als curiosos de mena.

Potser l’escrit relacionat amb l’Horta que resulte més interessant és el que parla de l’alqueria del Pi de Borbotó, en el qual fa unes reflexions –quasi profètiques– de l’esdevenidor d’aquell patrimoni material. En l’article «Arquitectura rural del País Valencià» (El Camí 92, del 9-12-1933) explica que «l’horta extensa que rodeja la capital valenciana ens brinda tres tipus bàsics de casa rural», és a dir, l’alqueria, la barraca i la casa tarongera. Després de fer una descripció detallada de l’alqueria del Pi i de destacar els valors artístics i patrimonials, acaba amb aquesta frase: «Molt caduca ja, esta alqueria sembla tindre comptats els seus dies de vida. Desapareixerà com atres tantes, cedint a l’avanç constant de la capital, i al seu lloc s’aixecarà algun dia una insípida casa de lloguer o la desesperant monotonia d’algun edifici fabril». Afortunadament, l’alqueria del Pi de Borbotó continua dempeus i la vam poder visitar fa uns anys quan la família Roig Segarra l’estava recuperant. Eren uns altres ulls, una altra sensibilitat…

S’atribueixen a Baeschlin els projectes arquitectònics de diverses cases d’estiueig i el Grup Escolar Cervantes de Godella, a més de les escoles antigues de Rocafort. Els dissenys, realitzats per l’arquitecte Antoni Gómez Davó (1890-1971) i Alfred Baeschlin, evoquen elements tradicionals com les múltiples obertures d’un riurau i fins i tot una torre d’alqueria valenciana. Són l’exemple perfecte de l’amalgama tradició-modernitat, combinades amb la funcionalitat.

Baeschlin no sospitava quan escrivia i dibuixava allò que poc després començaria una guerra de conseqüències tan nefastes. Fins i tot per a ell, que va haver d’exiliar-se el 1942 a Suïssa sense la seua família, després d’haver passat dos anys i mig tancat a la Model de Barcelona i al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Va morir el 1964 a Schaffhausen, el seu poble natal de Suïssa, lluny de la terra adoptiva que tant coneixia i s’estimava. In memoriam.