Compta Alfara amb un patrimoni arquitectònic excepcional, inaudit per a un poble de la seua mida. Els edificis o elements catalogats sobten per la seua importància en el context valencià, per la seua singularitat i monumentalitat. En parlar de patrimoni ens venen al cap el Palau de la Senyoria, l’edifici de l’Ajuntament, l’església de Sant Bertomeu, l’antic convent de Sant Dídac, la Casa de la Serena, el Paretó, els fumerals dels nombrosos rajolars, el Molí, el Calvari, el Teatret, la Conservera o els retaules ceràmics del segle XVIII distribuïts pels seus carrers.

El llistat podria ampliar-se fàcilment fent menció al centenar molt llarg d’edificis de modernisme valencià (i altres estils anteriors o posteriors) que dominen els seus carrers. Sobre el mapa ens apareixen més de dos-cents ítems.

Però no hem de considerar només els edificis a partir dels seus elements singulars, sinó també el seu valor de conjunt, que contribueix a configurar una composició representativa de l’arquitectura i el paisatge de l’àmbit de la comarca de l’Horta. La major part dels edificis llueixen ara com fa cent anys, conserven la memòria del lloc, la seua evolució i la seua identitat. No ens resulta difícil imaginar els carrers del centre d’Alfara com a platós en pel·lícules ambientades a principis del segle XX.

Una interpretació necessària d’este patrimoni pot convertir cada passeig pel poble en una ruta per un museu viu, entre estímuls estètics de gran riquesa. Apreciar este valor és fonamental en l’àmbit local, ja que quan apreciem allò que és nostre millorem també la nostra autoestima col·lectiva, la nostra dignitat com a poble i la nostra qualitat de vida.

Els carrers conten la seua història, que és la de les persones que hi han viscut; una història de penes i alegries, d’esforços, de treball i de patiment col·lectiu amb experiències extremes com la guerra o la postguerra.

La riquesa arquitectònica, urbanística i paisatgística del poble es troba en les diferents tipologies de construcció que corresponen a diferents moments històrics. L’antiguitat dels edificis mostren els distints estils, però també la diversitat de materials, de manera que no és difícil trobar murs construïts en tapial, maçoneria, rajola visible o rajola vista, per exemple. La pedra i la calç conten històries d’esforç i de dignitat.

El valor és històric, cultural, arquitectònic (quant a tipologia o elements singulars), urbanístic (per la definició, articulació i estructuració de la trama) i paisatgístic: són conjunts harmoniosos i es troben en un context d’horta viva.

La riquesa en detalls ornamentals és grandíssima, tant com la perícia dels artesans que els construïen. Generalment, fusters, manyans i mestres d’obra intentaven no repetir-se en els seus treballs, de manera que el que tenim als nostres carrers són, ben sovint, mostres úniques d’una artesania finíssima, en què els oficials mostraven un gran coneixement de l’ofici, un domini virtuós de la tècnica, un sentit artístic del treball i una gran estima per la seua faena. Estaven, a més, ben informats, perquè les modes i els gustos de la gent anaven canviant.

Entre els detalls en què podríem detindre la nostra mirada trobem baixants de fundició amb les característiques caretes en relleu; balcons, guardamalletes o reixes de forja o de fundició; portes amb picaports escultòrics, motllures, batedors o reixes de forja; esgrafiats, murs encoixinats, falsos estucs, arcs escarsers, pedres roderes, sòcols, pilastres, guardapols o tota classe de motllures sobre les façanes; ràfecs, cornises, ampits i frontispicis, torres i teulades de teula àrab.

Hi trobem llargs panys de cases que permeten la immersió en la història del poble, i també nombrosos detalls que criden l’atenció, realitzats segons oficis ja difícils de trobar, com ara la forja o l’ebenisteria, amb la producció d’objectes únics que cal preservar i valorar amb estima mirant cap al passat d’Alfara del Patriarca.