Els tocs manuals de campana com a patrimoni sonor.

Quan pensem en “patrimoni” imaginem palaus, esglésies i en general edificis monumentals. Però el patrimoni és divers, pot ser immaterial i conservar-se només en les pràctiques comunitàries. Ha sigut recentment quan s’han començat a gravar festes, danses, músiques… Un d’estos patrimonis preciosos és el dels tocs de campana manuals, que des de 2022 està inscrit a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Les campanes donen l’hora, a festes ens omplen el poble d’alegria amb el seu volteig, convoquen a les celebracions religioses o ens commouen quan anuncien la mort d’alguna persona. Abans tocaven a focs i organitzaven part de la vida social del poble, civil o religiosa.

Per sort, al nostre territori tenim l’exemple modèlic del Gremi de Campaners Valencians, que des de fa anys avança en la catalogació de les campanes de tots els pobles i les fa accessibles a la seua web.

Tenim també iniciatives municipals com la d’Alfara que, com a part del projecte Alfarapedia.es, treballa en la recuperació dels tocs manuals tradicionals. La primera part del treball s’ha realitzat comptant amb l’experiència del campaner Hilario Marí Alfonso (1929), part d’una nissaga de campaners d’almenys tres generacions que s’acabà amb la mecanització del campanar. A més d’ell, en la descripció dels tocs han participat el percussionista Paco Fort i el campaner Josep Herrero. Part del procés es feu reproduint els tocs sobre quatre gots que representaven les quatre campanes, dites, de menor a major, Santa Bàrbara, el Patriarca [“Beato Juan de Ribera”], Sant Bertomeu, i Maria, la grossa.

El següent pas és crear el grup de campaners que facen manualment tots els tocs, gravar-los i assegurar-nos que no es tornen a perdre. Un treball que en realitat ens agradaria veure a tots els pobles del nostre entorn. Com diuen al Gremi de Campaners, “les campanes, ben conservades, sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària”.

Amb cada toc es descriu també el seu sentit, el context pràctic o ritual i la resta del “sistema sonor” del poble, és a dir, les campanetes que portaven els escolans en determinades festivitats, o l’ús de les barsoles: aquells instruments de fusta que feien un soroll estrident i que substituïen les campanes dijous i divendres sant, en què estes es posaven de dol.

Molts tocs són comuns a la major part dels pobles, però a cada lloc hi havia peculiaritats que sovint depenien del campaner, que podia adaptar-se a noves funcions o imprimir més o menys solemnitat, velocitat o ritme.

La campana s’utilitza fent repic amb el seu batall, o voltejant, és a dir, pegant-li la volta completa respecte del seu eix. Al toc de campana pels difunts se li diu tranc. El temps dels voltejos era indeterminat, a criteri del campaner, perquè aleshores no tenien rellotge.

Gràcies a la memòria d’Hilario, a Alfara hem pogut identificar catorze tipus de tocs, tots ells amb les seues variants i matisos. Com ara, els coneguts tocs a morts de primera i de segon, d’infants, de capellans i pontifical, a banda del detall de si és tracta d’hòmens o dones. També es tocava als batejos de primera; es feia el volteig de festes (a migdia, de nit i a l’endemà a l’alba); l’Àngelus; el vol del diumenge de Roser, el del Corpus, el del Cor de Jesús o del combregar d’impedits; el toc a missa normal i a missa major; a focs; el toc d’alçar a Déu; aquell altre tan simpàtic de cridar als xiquets a doctrina, i a ànimes.

El so de les campanes encara sobrevola Alfara i la resta de pobles de l’Horta Nord. Per a preservar el seu significat necessitem trobar hereus d’una tradició pràcticament perduda.