Versos per a Manel Marí

Quan encara digerim la sorpresa que agreuja el pesar per la mort de l’amic Manel, aprofitem opinions de companys del gremi poètic per a presentar-lo com a pont de complicitats, poeta popular amb 11 llibres publicats, i veí implicat amb la ciutadania de l’Horta Nord.

Versos per a Manel Marí

REDACCIÓ – Eduard Ramírez
FOTOGRAFIA – Cedides per amics de Manel Marí
Quan encara digerim la sorpresa que agreuja el pesar per la mort de l’amic Manel, aprofitem opinions de companys del gremi poètic per a presentar-lo com a pont de complicitats, poeta popular amb 11 llibres publicats, i veí implicat amb la ciutadania de l’Horta Nord.

Manel Marí nasqué a Eivissa el 1975, però de ben menut vingué a València, fins a arrelar la seua vida familiar en Alboraia. Com aquells personatges dels contes infantils que indicaven el rastre amb molletes de pa i cudolets, ell deixava paraules i imatges que ens faciliten les tornades… El 31 de gener traspassà en el Clínic a causa d’una grip A complicada per un bacteri. “Manu era tot cor i mai no jutjava els amics per quatre cèntims. Sempre tenia una cadira buida, sobretot la seua, tan allunyada de doctes propostes poètiques i de buits posats esteticistes. Escrivia amb la llum clara del Mediterrani i amb la força directa d’una proposta sense doblecs, amb la cadència musical d’una realitat esborronadora que passava pel sedàs de la intel·ligència”, em diu Edu Marco en Borbotó, fotut. I per a lligar eixa actitud vital amb el seu destacable ofici poètic, escoltem Manel Alonso, que organitzà la presentació de Tavernàries a Puçol, la primavera del 17: “La hipocresia era un esport que ell no practicava. Era complicat no estimar-lo, ja que et transmetia complicitat, bonhomia, alegria i respecte. Era un personatge singular, la seua barba incipient, la seua fonètica, el seu barret, la seua informalitat en el vestir, tot plegat contrastava amb el tracte respectuós, tolerant, directe que tenia amb la gent. La seua manera pausada d’expressar-se confirmava que estaves davant d’un individu amb una magnífica formació acadèmica i amb una gran talla humana”.

La perícia tècnica en el desenvolupament d’imatges, i l’originalitat en la resolució dels temes poètics recurrents, podria ser d’interés per a especialistes, però per als qui hi compartíem converses, cerveses i projectes, ell destil·lava un parar col·laborador, creador de complicitats. L’amiga Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València, el rememora al fil d’uns versos: “«No sé avenir-me a l’odi…», admetia Manel Marí en el poemari El Tàlem, premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2007. Els qui el coneixíem l’entenem perfectament. Quan un és ple de generositat, de literatura, de creativitat, de tolerància, com li passava a ell, no hi ha espai possible per a l’odi. I és que, com ha escrit el seu amic i poeta mallorquí Sebastià Alzamora, «Manel va fer millor la vida dels altres amb la seva existència i la seva escriptura»… Ens ha donat una clara lliçó a les institucions, que la cultura contribueix a la convivència. Que la poesia, la música, disciplines que Manel va fer perquè s’agafaren de la mà i conquerir nous públics, així com la resta d’expressions culturals, són decisives per no avenir-se a l’odi. Són imprescindibles per fer una societat millor i com a responsables de les institucions, estem obligats a promoure-les”. El poeta i cantant Ivan Brull, que ha musicat dos poemes de Marí, i que ens acompanyà en la presentació de Tavernàries a Museros la tardor passada, reprén la connexió personal, afirmant que l’autor “sempre transmetia alegria, no feia distància amb ningú”; també la de música i poesia, en expressar que Marí “emprava una estructura formal juganera, amb to i voluntat musicals, el llibre formalment convida a fer cançons. Triàrem una melodia senzilla que destaca la lletra, la profunditat del missatge”. I, finalment, rebla amb la seua obra: “La poesia de Manel és de celebració. Tot el que va escriure sona a veritat més enllà de l’experiència personal. Hi ha eixa llum, eixa flama d’alegria final, capaç d’acarar-se amb un món imperfecte. No és innocent però imposa la voluntat de tirar endavant i lluitar per la vida”. Hi coincideix Manel Alonso, quan explica que la poesia de Marí “fluïa lentament, després d’hores de reflexió i treball, com una invitació a la vida intensa, a embriagar-nos d’alegria, de llum, d’amor, d’amistat, a alçar-nos cada dia i anar a la recerca dels petits bocins de felicitat”. Pel que el coneixia, van carregats de raó.

Per als qui compartíem converses, cerveses i projectes, ell destil·lava un parar col·laborador, creador de complicitats

Aconsegueix així un impacte durador en els lectors, amb la capacitat d’adaptar-se als diversos públics i registres, com quan feia guions televisius infantils o quan recitava. “Manel sempre ha donat als recitals, jams i trobades poètiques de tota mena una espurna irreverent i un saber viure encomanadissos. La seva poesia traspua la lírica que també deixa entreveure els baixos fons de vida, realitat i desig. Pocs ho saben conjugar com ell”, recorda la poeta Àngels Moreno. Al seu torn, el poeta, traductor i editor de La Pobla de Farnals, Pau Sif, dóna l’èmfasi al compromís de Marí amb iniciatives associatives i veïnals, des del treball de base: “Ell fou un dels impulsors del cicle Poesia per la Revolta, que uns altres continuàrem després. Gràcies a ell hi havia vi a les taules per a fer més festa. Manel era un activista cultural generós. Li agradava repartir joc i que tothom se sentira ben acollit. Era capaç de fer, a més, que les nits literàries de Ca Revolta foren una festa i una eina de combat de la paraula en uns anys difícils per a la ciutat de València. La seua aportació a la vida cultural és extraordinària, va participar en un munt d’iniciatives i en va impulsar d’altres, amb generositat, amabilitat i també amb contundència”. Ací se suma Edu Marco, que relliga que era “brillant i sense bagatel·les, com les besades amb què ens rebia a qualsevol hora, en qualsevol lloc. Crec que més que formar part de la Confraria del Bon Beure, formava part de la del bon viure, de la del bon conviure, per a ser més exactes”.

Ens queda l’obra i la memòria, com a alternatives descolorides i fonaments de la reivindicació de manu i de la vida plena

Ens ha estat extirpada la vivència compartida, ara ens queda l’obra i la memòria, com a alternatives descolorides i també fonaments de la reivindicació de Manu i de la vida plena. Ajuden els reconeixements institucionals com el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears, o l’impuls de lectures i altres projectes en marxa. Amigó no defuig el repte i l’assumeix com a vicepresidenta de la Diputació: “N’estic orgullosa que el jurat de poesia de la nostra Institució Alfons el Magnànim premiara Manel Marí amb el premi València pel seu magnífic poemari Tavernàries, el seu darrer llibre, el més biogràfic i amb el qual es va escriure el seu propi epíleg. Ens quedem amb l’encàrrec, doncs, de promoure l’obra del poeta eivissenc, del poeta valencià i del nostre poeta de l’Horta. I amb ell promoure un pont de mar blava i herba verda entre tots els territoris”.
Entre moltes més coses l’horta ens ensenya a mirar lluny, a cultivar-nos i estar-ne al cas. Ben sabedors que per al carpe diem tots som autors que aprofiten.