Una de les coses més importants que he pretés en la meua vida ha sigut ser una persona “lingüísticament normal”. Des que vaig prendre consciència lingüística i nacional, als quinze o setze anys, vaig intentar viure amb “normalitat” en la meua llengua, desenvolupar-me, dins de les possibilitats del moment, plenament “en valencià”.

Era possible en aquella època viure “en valencià”? És possible a hores d’ara? Una tasca difícil, la veritat. Però qui busca, troba. Com diu Kilian Jornet: “Res és impossible”. Des d’aleshores, gran part les meues despeses d’oci cultural he procurat invertir-les en la meua llengua: llibres, música, revistes, periòdics, vídeos…

Certament és difícil ser “lingüísticament normal” en un Estat que ens va a la contra. No solament hem de suportar un finançament “injust”, sinó també un tractament “injust” respecte a la nostra llengua. La llengua ha de ser una ferramenta de cohesió que servisca per a comunicar-se i entendre’s, mai per a pretendre la confrontació ciutadana i el guany d’un grapat de vots.

Ara que arreu d’Europa hi ha un preocupant auge de l’extrema dreta i una rebaixa general de drets i llibertats, potser caldrà recordar que el valencianisme cultural i polític sempre ha apostat pel progrés, la democràcia i l’europeisme. Joan Fuster, Sanchis Guarner, Isabel-Clara Simó, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor han estat puntals en la dignificació de la nostra llengua però també dels nostres drets i llibertats com a poble. Perquè com més progrés i més democràcia, més valencià. I com més valencià, més progrés i democràcia.

Malgrat tots els problemes que patim, el País Valencià té una vitalitat lingüística, no diré a prova de bombes, però sí admirable, quasi prodigiosa. En un article recent, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga afirmava que “el que ha passat amb la narrativa en català feta al País Valencià és un miracle”. I jo em pregunte: no passa això mateix en altres àmbits cívics, socials i culturals on es fa servir la llengua?

Tenim una literatura, en general, digna i homologable a la de qualsevol país del món. I què em dieu de la música en valencià? D’uns anys ençà s’ha produït una eclosió que també podríem qualificar de miraculosa. Hi ha mestres, professors, grans professionals de la docència que, dia a dia, colze a colze, ensenyen el valencià i en valencià a les nostres xiquetes i xiquets. Revistes comarcals com la que teniu a les mans, i tantes altres publicacions periòdiques, editorials, mitjans audiovisuals, associacions cíviques i culturals…, són imprescindibles per a la dignificació del valencià.

Hem de ser conscients que tenim dret a viure al nostre país en la nostra llengua. Sense cap actitud de menyspreu ni de revenja cap a ningú. Senzillament: és la nostra llengua i és el nostre país. Utilitzant el valencià expressem normalitat i coherència amb nosal-tres mateixos. Hem d’apostar per la igualtat lingüística. No és possible que en un Estat que es diu “demòcrata” unes persones, pel fet de parlar una llengua, tinguen més drets que unes altres, pel fet de parlar-ne una altra. Pensem-hi.