S’ha fet tard. Amb tan poca claredat ja costa desullar les tomateres. El Sol s’ha enfonsat en l’horitzó amb un estil depurat, ha caigut net i definit sobre el fons roig de ponent. Amb les energies exhaurides després d’una llarga jornada i, davant tal panorama majestuós, m’endinse en un lleu estat de catarsi. ¿Quantes estampes com aquesta s’estan produint en aquest instant a tot el planeta? I a tot l’univers amb els seus respectius astres? Quants espectadors? Potser el que a mi m’ha semblat una maniobra insuperable, no deixa de ser un frívol espectacle en comparació amb crepuscles apoteòsics en galàxies insospitades. Vaig replegant les ferramentes. Un esbart d’aus creua l’horitzó sobre una llum que es fon.

Mentre em rente amb alcohol els dits mascarats per les secrecions de les tomateres, la temàtica còsmica persisteix. Un aulari vessat d’assistents amb Máximo Sandín al costat d’un projector aflora en la meua imaginació. Tants articles llegits i conferències escoltades d’aquest autor se m’aglutinen. Fa quasi 4.000 milions d’anys la vida va arribar a la Terra. Va arribar, sí, ja que segons porta temps postulant aquest Doctor en Ciències Biològiques de la Universitat Complutense de Madrid, l’aparició de la vida no és un fenomen genuí del nostre planeta. L’autor suggereix que la vida viatja com un pol·len còsmic per l’eternitat, buscant el lloc adequat on germinar i desenvolupar tota la seua potència. Una dada em porta fascinant des de la primera vegada que li la vaig escoltar: després d’uns pocs milers de milions d’anys, s’estima que la superfície del nostre planeta acumula un orde de 100.000 milions de vegades més individus que estels hi ha en l’univers. 100.000 milions de vegades més bacteris, protozous, virus i tantes altres formes de vida, en la seua major part microscòpiques, que estels a tot l’univers. I d’eixes magnituds i de les inassolibles relacions, sinergies i integracions donades entre totes elles, amb el temps, hem emergit els humans.

Amb recurrència note en la gent desconcert quan vincule tant estretament aquestos temes amb el meu ofici de llaurador. Si bé és cert que desconec el nivell de comprensió que sobre açò he de tindre per dedicar-me al que em dedique, m’alarma l’escàs coneixement general que, per contra, d’aquest tema es té en un sector professional amb el poder d’usar quasi en qualsevol indret i en qualsevol moment, quantitats sorprenentment elevades de substàncies creades per erradicar la vida diminuta o microscòpica. Què queda quan elimines allò que te sosté, quan elimines allò del que estàs fet? Mirant detingudament la realitat que ens envolta, la resposta emergeix -com els humans- sola. Existeix, per tant, una conducta perversa i desviada pròpia de la matriu agronòmica? O es tracta d’un símptoma que reflecteix un problema de caràcter basal i transversal? Personalment em decante per aquesta última opció. Des del bressol se’ns educa a relacionar allò asèptic amb el que és saludable, i aquesta equació l’executem posteriorment en qualsevol àmbit de la nostra vida privada i en comú. La desinfecció és profunda i preventiva; la pasteurització, sistemàtica i omnipresent; la sobremedicació, quotidiana; la diversitat genètica, simplificada; la monocultura, globalitzada; la galopant desforestació.

Frene de colp la tensa deriva cap on m’estan duent aquestes reflexions. Esgotat i conscient dels meus límits, em retire d’aquest abisme compadint-me de la meua vulnerabilitat. La nit s’ha tancat sobre si mateixa. Les tomateres hauran d’esperar a un quadrant del cel més propici. Dits i pensaments encara conserven restes de corfa adherent. Una llengua de silenci avança ara sobre l’horta, prompte regnarà el temps de somni i de vigília. Vibren ja un grapat d’estels esguitant suaument el firmament.