Quan sorgeix la possibilitat d’escriure aquest article em pregunte si tinc alguna cosa a explicar que puga interessar algú. Perquè quan ningú et pregunta pot semblar agosarat aportar les teues opinions sobre la vida en general o sobre alguna cosa en particular, almenys és la sensació que jo tinc.

Què és el que puc aportar? En la meua feina com a actriu i creadora sempre intente partir des d’aquest interrogant, és el motor que em fa accionar. A través del teatre posar en comú unes vivències, unes emocions, unes vibracions, un plaer estètic, certa catarsi. Veure’ns com a iguals entre éssers humans i saber-nos compartint unes mateixes experiències, crec que ens dona tranquil·litat, pau. Perquè si bé la creativitat humana no té límits a l’hora de generar històries diverses, finalment les emocions més pures, sense atendre al relat que les disfressa, són ben poques, sota el meu punt de vista.

Sostenint el pensament d’aportar cert valor o d’aprofitar un altaveu, es va fent forta en mi la idea de l’agraïment, cap a la meua terra, cap a les meues arrels, amb tot el que això implica.

Una de les coses que se m’han revelat als últims anys és aquella llei que diu que quan més vols créixer, més cal arrelar-se; quan més alt vols anar, més important és la base que et sustenta; quan més lluny vols arribar, més concreta has de ser; per arribar a la universalitat cal fixar la mirada en allò particular.

«Quan més vols créixer, més cal arrelar-se; quan més lluny vols arribar, més concreta has de ser»

Pense que cal abraçar el propi origen, cal donar-li el seu lloc i la importància que té, cal prendre les arrels, assumir-les, acceptar-les i agrair-les. I potser és el que he volgut posar en pràctica, d’una manera més o menys conscient amb la creació de la peça Qué sabe nadie o les cançons de Penèlope.

Per tant, i anant una mica més enllà de l’epíleg de l’obra que finalment només va quedar al text: Gràcies! Gràcies a la meua família, al llinatge femení que em sustenta, al poble de Vinalesa i a la comunitat de veïns. Gràcies a eixa família que va més enllà de la sang, a l’escola de Meliana i als pobles del voltant. Gràcies a les primeres experiències, als primers amors, als camps i les sèquies, al caminet de Foios, al descobriment de l’amistat i al fet de conservar-la més enllà de fronteres espai-temporals. Gràcies a les mestres, a l’olor de la flor del taronger, als primers col·lectius, al sol d’hivern a la porta de casa ma iaia, a les classes de teatre, al conservatori, a les paelles dissabte i diumenge, al silenci… I a la bellesa rosada dels capvespres a l’Horta Nord.

Vull agrair d’on vinc, per donar-me la vida, per fer-me créixer, per fer-me ser qui soc avui, i des d’ací poder crear, generar i expressar-me com a persona i com a artista.

I així continue fent camí, Qué sabe nadie o les cançons de Penèlope es podrà vore a Picassent el dia 1 d’abril. Versión, de Toni Agustí, natural de Montcada, també es podrà vore a l’Abril a València. I seguim per suposat amb la gira d’El Tocadiscos de Joan Fuster, vam fer l’última funció de l’any a Meliana, una nit màgica plena de retrobaments, en la qual vaig tornar a xafar el teatre on fa 25 anys em posava davant del públic per primera vegada.