Eixa sensació de permanència i alhora eixa sensació de futilitat. Vos ha passat? Com quan el temps sembla que no corre i de sobte han passat tants anys.

A nivell personal, em sent molt diferent a uns mesos enrere, com si fora una altra persona; però al mateix temps sé que seguisc sent jo en la meua essència, en eixa part intransmutable i definitiva que sempre ha estat.

En allò col·lectiu ocorre una cosa semblant. Ha canviat molt el nostre entorn en els últims mesos, políticament i social; globalment també. Potser no ens agraden moltes de les coses que succeïxen; potser ens sentim més vulnerables davant el que considerem vertaderes injustícies; potser de vegades la bonhomia de l’ésser humà s’amague darrere d’una consciència superior.

És eixa, lectors i lectores, la part immutable d’aquest joc feréstec que és la vida. Un rum-rum per baix de tot, que també està per sobre i que ho envolta tot, que se’ns fa massa sovint incomprensible, però que en els moments més intensos, roïns o preciosos, ens fa tindre alguna cosa a la qual sostindre’ns fermament.

Algunes de vosaltres podreu encomanar-vos a Déu o a la Verge; d’altres a les forces motrius de l’univers. Jo preferisc dir-li amor, del que sacia, del que fa miracles si mantenim la fe. És eixe amor, justament, al qual m’encomane en els dies més traslúcids, i que vetla per nosaltres, a cada instant, també com a poble.

I això es manifesta en les nostres vides, si mirem la part col·lectiva, a través de múltiples manifestacions, que ara recuperen el sentit de permanència entre allò que es diluïx per la futilitat. Parle de l’associació cultural Macarella; dels Dimonis de Massalfassar; de les escoles de cant d’estil i ball tradicional de l’Horta Nord; de Ca Bassot, del CSOA de l’Horta i de tantes altres entitats de la comarca que vetlen amb el seu quefer per les tradicions valencianes dels nostres pobles.

Tanmateix, estic parlant d’Espai Carraixet. Recuperem el sentit per a mostrar la bonhomia de l’ésser humà a través de les pàgines de la nostra revista. Per a fer visible, en relació a la cultura local, allò que roman dins i fora, dalt i baix, que de vegades no som capaços de vore per tanta llum que ens encega.

Ja no soc la mateixa. Ja no som els mateixos. Ara som, en essència, la millor versió.