Jo confesse: crec en la màgia. No aquella màgia de barrets de copa, il·lusionistes i escapistes, sinó en la de les coses xicotetes. Eixa màgia que fa que Espai Carraixet duga 5 anys bategant al nostre caliu tot acompanyant la nostra soledat. La màgia d’una rosa de paper que circula de mà en mà pels pobles que la cuiden. La màgia, en definitiva, de l’honestedat més enllà de qualsevol fotografia, de la independència més enllà de les estructures socials, i de la proximitat més enllà del comerç.

Ara bé, esta màgia no ens du cap a una nova dimensió; més aïna ens arrela, acosta, i amera. L’arrelament és més necessari que mai atés el valor ínfim dels nostres camps. Molts s’abandonen i passejar-ne a la vora infon una mescla de nostàlgia i indignació. Ben bé semblen fileres de desolació, o com diria Bob Dylan, Desolation Rows. D’altres s’expropien per ampliar carreteres o construir AVEs. La màgia d’Espai Carraixet, en canvi, ens mira de fit a fit i ens recorda el passat que s’esmuny, la terra en comú, les flaires d’infàncies compartides. No obstant això, és este alhora un espai de lluita en el present per fer un futur més sostenible. Una revista que construïx ponts entre la comarca i és una gran pedrera de cultura on tenim espai i veu.

La màgia d’esta revista també rau en la solidaritat amb lluites històricament ocultades. Mentres veus de dones obrin forrellats oxidats que fan pudor a una mescla d’esmegma i impunitat, l’orgull de ser multicolor celebra la policromia de l’espectre humà sense importar el gènere. La revista configura així un espai d’encontre per a totes aquelles persones que senten que la interseccionalitat és fonamental per entendre la nostra realitat. Maria Mercè Marçal ho resumix tot molt bé en el seu agraïment a l’atzar: dona, de classe baixa i nació oprimida. Totes tres a l’hora. I tres voltes rebel.

La màgia d’Espai Carraixet ens recorda el passat que s’esmuny, la terra en comú, les flaires d’infàncies compartides; però és alhora un espai de lluita en el present per fer un futur més sostenible

Per últim, la màgia de la revista ens ha ensenyat que, després d’una pandèmia reflexiva, aturar-nos és una manera de començar. Serà precís seguir amb projectes com este? Òbviament. L’esperança de la revista ens ha amerat i estem segures que ens queden molts números per davant.
Supose que qui haja llegit els anteriors números de la revista ja haurà escoltat diversos ecos d’editorials passats i també estarà d’acord que Espai Carraixet i la seua màgia són alhora insondables i tangibles; és idea i motor de canvi. Per esta raó, que a ningú no li tremole el pols. A més de ser un homenatge a l’amfitriona, és l’orgull d’un(s) poble(s).