Potser, a priori, semblaria difícil barrejar, en un mateix text, les paraules cultura i paisatge, però crec que la relació entre tots dos elements és clara i íntima alhora. Parlar de cultura equival a un necessari arrelament: escrivim, imaginem, pintem… d’una determinada forma perquè vivim en un determinat espai (i temps, com no… per això la perspectiva històrica és clau per interpretar textos de distinta tipologia i no caure en anacronismes, com quan els meus alumnes diuen que, a tall d’exemple, un autor com Jaume Roig era masclista).

Parlar de paisatge i fer-ho des d’una perspectiva cultural és, hauria de ser, la tesi d’aquest breu article. I fer-ho des d’una perspectiva de l’actualitat.

Perquè portem anys i panys en aquest reducte (com el poblat gal d’Astèrix), resistint tota mena d’agressió que es perpetra contra la nostra llengua i cultura. I ara ens trobem en un moment força delicat. Els atacs són continuats i, com ens acostumen altres figures, com en el cas de Trump, a una barbaritat li’n succeeix una altra, de major. Perquè atacar la presència del valencià a l’escola és atacar la cultura. Perquè prohibir certs llibres en determinats espais públics (dic públics, perquè no són de cap polític, donat que ells realment són gestors, servidors públics, i haurien de fer polítiques inclusives i no excloents) també constitueix un altre atac. És cert que no ens envien les forces de seguretat a casa per expulsar-nos o que no ens ataquen a força de míssils, però quan un poder perd el nord, els límits esdevenen difusos, i mai no podem dir d’aquesta aigua no beuré (o no beuran altres, clar).

Hi ha persones que continuen creient que existeix una llengua que és útil per a la vida quotidiana

El positiu és veure que hi ha persones que continuen creient que existeix una llengua que és útil per a la vida quotidiana. Per crear cultura també. Per posar un dels molts exemples que no ixen diàriament als mitjans parlaré d’un que conec personalment i en el qual estic implicat de forma directa: Escola i poesia.

I és que sempre ens havien dit, a l’escola estant, que la poesia era difícil. I això creà una barrera que distanciaria els futurs possibles lectors/autors del gènere maleït. Amb aquest projecte intentem que la poesia siga, no fàcil, sinó accessible per al nostre alumnat. I ho fem establint ponts de col·laboració entre ells i el món dels i de les poetes. Una espècie de bumerang que comença i acaba en les escoles i que serveix perquè la poesia els siga molt més quotidiana i amable. Qui no hauria volgut que Estellés escriguera un poema basat en unes paraules teues (dic Estellés, com podria dir Neruda o tants altres…). Això és el que fem nosaltres: imaginar un camí on les veus de joves i d’autors/res aniran recorrent un camí que finalment prendrà forma de llibre (ara que el paper sembla estar poc de moda).

Més tard, hom demanarà per la utilitat de tot això i allò… però, si ho mirem bé, quina utilitat té realment la vida? Potser és la poesia un dels pocs elements que, per poc útils, li donen una mica de sentit a la pròpia existència. I fer-ho en valencià encara és més important!!