La meua trajectòria professional ha estat, i ho està encara, vinculada al món de la medicina pública, concretament al càncer de mama. Entre els milers de pacients que he tingut la fortuna de poder acompanyar en el seu difícil camí per afrontar la malaltia, n’hi ha centenars de dones de la nostra comarca, ateses en l’Hospital Clínic de València, al qual sempre he estat vinculada com a metgessa. En la comunicació amb les pacients jo jugava amb avantatge pel fet de ser de poble, parlar la seua llengua i el seu llenguatge, compartint el mateix tarannà.

Durant el llarg procés d’investigació he hagut de viatjar i fer estades més o menys perllongades en diferents laboratoris i centres de recerca d’arreu del món, buscant els darrers coneixements i avanços per a poder-los traslladar el més prompte possible a les nostres pacients. Esta dinàmica m’ha permés conéixer, valorar i comparar altres realitats, les seues cultures, apreciar la bellesa dels seus paisatges… Però per a mi eren xicotets parèntesis fins a tornar a casa; a ma casa i a la meua terra.

Reconec que soc animal territorial i que la meua petita pàtria és el meu poble, els pobles del costat del meu poble, al cor de l’Horta Nord de València i, per extensió, el País Valencià.

Vaig nàixer a Bonrepòs i Mirambell i sé que estic molt marcada per aquells primers anys d’infantesa. Mon pare era viverista i cultivava rosers, plantons de fruiters i, sobretot, plantons de tarongers. Recorde que algun dia anava al camp a portar-li l’esmorzar i més d’una volta vaig caure dins d’una séquia, aquelles séquies que regaven i donaven vida a tots i cadascun dels camps del terme. I en aquelles corregudes em topava amb el barranc que havia de travessar per arribar al terme de Carpesa, on tenia mon pare el camp.

El Carraixet en l’imaginari col·lectiu era patrimoni nostre, el lloc preferit dels xiquets i xiquetes del poble per a celebrar la pasqua, botar a la corda i menjar-se la mona. Les meues amiguetes d’aleshores ho són encara i seran les meues amigues de sempre.

Quasi sense adonar-me em va passar la infantesa i vaig anar a València a iniciar els estudis secundaris i superiors, que compatibilitzava amb el treball per a poder ajudar a l’economia familiar. Des de molt xicoteta he tingut molt clar que volia ser metgessa per a “poder ajudar els malalts”, deia, i sabia que no ho tenia fàcil perquè no tenia cap antecedent; venia d’una família humil sense recursos per a pagar-me la carrera. Però un bon dia vaig complir el meu somni: entrar a la Facultat de Medicina de València.

Sempre he viscut en poble, en diferents pobles de l’Horta, fins que la família acampàrem definitivament a Meliana. Ací s’han criat i educat els nostres fills i filla i és on hem aprofundit les nostres arrels per sempre més. Encara, quan vaig cap a l’Hospital Clínic pel camí de Meliana a Roca, continue gaudint de l’enorme bellesa de la nostra horta, espai declarat per la FAO com una superfície important de producció agrària mundial –SIPAM–, el major qualificatiu que se li pot donar a una terra agrària, i contemple embadalida el verd intens dels creïllars i cebars, el color púrpura de les cols llombardes o el verd grisós dels carxofars.

Al mateix temps m’envaeix una immensa preocupació pensant si serem capaços de valorar i defensar aferrissadament eixe gran tresor, mantingut gràcies al treball permanent i poc reconegut dels llauradors i llauradores, o si, pel contrari, com tantes vegades hem fet els valencians, el deixarem perdre per sempre més.