Les residències de majors són espais pensats per a allotjar persones dependents, amb diversitat funcional, física o intel·lectual. És important el concepte de “diversitat funcional”, que naix a proposta de col·lectius militants: vol dir que les persones som diverses en capacitats, algunes corren o boten més que altres, o n’hi ha que acumulen grans coneixements pràctics o bé intel·lectuals.

En l’àmbit de les residències de majors, algunes de les capacitats extraordinàries estan en la seua experiència, en la seua memòria. Són persones —sovint octogenàries, nonagenàries— que han viscut el canvi d’una civilització pràcticament preindustrial a una digital, i que poden donar-ne testimoni. Que han viscut una guerra, una postguerra, que han practicat oficis ja desapareguts, que han hagut de sobreviure amb estraperlo i carestia, que molt sovint han hagut de canviar de territori, deixant cases i una comunitat d’origen. Que han treballat molt, que han format famílies i han creat riquesa.

Per açò pensem que les residències haurien de considerar-se repositoris de memòria, amb capacitat per a compartir coneixements etnogràfics, històrics…, culturals en general.

En les últimes dècades, la memòria oral, que és la de les persones i de les seues comunitats, ha ocupat el lloc que li correspon en l’àmbit acadèmic i cultural. Entre les entitats que recullen esta memòria n’hi ha que consideren als testimonis com a simples informants, però també n’hi ha que entenen que cada persona és única, i que tots mereixem que el nostre testimoni es conserve. Això és el que fan els “museus de persona”, que basen el seu contingut en entrevistes que es poden mostrar en format digital.

Projecte intergeneracional

Reunint estes idees, a Montcada es va posar en marxa, a finals de 2024, una experiència per a formar joves de l’Institut Tierno Galván i dur-los a fer entrevistes a la veïna Residència de Majors i Centre de Dia. Han participat 84 alumnes de les FPs d’Educació Infantil, Atenció a la Dependència i Integració Social; i 39 usuaris i usuàries de la Residència. Primer reberen en classe una formació per a fer entrevistes, impartida per professionals; després les realitzaren, produint al voltant de 5 hores de vídeo. El material s’ha editat i ja està penjat a Moncadapèdia.

A l’hora de fer les entrevistes, cada grup d’FP tenia el seu propi tema: el d’Educació Infantil se centrà en els records de l’escola i en els canvis en el model educatiu; el de Dependència en l’experiència d’haver cuidat a persones que ho necessitaven, i el d’Integració en vivències d’immigració i emigració.

El projecte no es limita a recollir testimonis: joves i majors mantenen el contacte, els primers han realitzat una exposició sobre esta experiència i es prepara una devolució festiva en què joves i majors veuran junts una selecció del material.

En absolut ha sigut un exercici senzill. Els joves s’han trobat amb la realitat d’este àmbit: amb les dificultats de les persones amb diversitat funcional, com l’organització de grups amb persones amb caminadors i cadires de rodes, o amb problemes d’audició. També amb la necessitat d’improvisar per fer-se entendre, per gravar correctament àudio i vídeo, per atendre a les persones amb educació i empatia, tant en entrevistes individuals com grupals.

Tots els recursos tècnics planificats es van demostrar insuficients. A la fi, el més pràctic fou recórrer als telèfons mòbils: un per a gravar vídeo i altres per a gravar àudio, i després unir-los en edició.

Un gran aprenentatge

En les entrevistes hi havia nerviosisme, dubtes, però també escolta i molta tendresa per les dos parts. S’ha generat empatia, afecte, solidaritat… Hem conegut els noms, els oficis, les inquietuds. Ens hem rist molt i ens hem emocionat junts. Hi ha hagut moments de comprensió i altres de malentesos, especialment entre un món en què hi havia obligacions cap a la comunitat (cuidar els majors o treballar en allò que hi havia) i l’actual univers dels joves, de comunitats desdibuixades per la individualitat dominant.

Pensem que este tipus de treball és un reconeixement a la dignitat i al valor de les persones majors. També un molt bon exercici pràctic per a l’alumnat dels tres grups d’FP, d’una riquesa que no és habitual. És un exercici que caldria replicar en tots els pobles, perquè el major reconeixement cap a una persona és donar-li la paraula.