Més llum, com havia reivindicat Goethe. L´impressionisme havia arribat. Els artistes de les acaballes del segle XIX començaren a eixir dels seus caus per a pintar al natural. Captar allò que la tècnica fotogràfica, ja plenament consolidada però encara en blanc i negre.
Comare i fillol (I)
REDACCIÓ – Daniel Corell Cabo/h6>
Llicenciat en Geografia i Història i professor de Secundària
Més llum, com havia reivindicat Goethe. L´impressionisme havia arribat. Els artistes de les acaballes del segle XIX començaren a eixir dels seus caus per a pintar al natural. Captar allò que la tècnica fotogràfica, ja plenament consolidada però encara en blanc i negre, no podia captar ni de bon espai. Ja no era necessari crear una paleta cromàtica artesanal de la mà del mateix pintor i limitar-se a reproduir, entre quatre parets, allò que podia tindre arxivat a esboços i apunts obtinguts prèviament al ras. La revolució industrial havia canviat sensiblement les coses. I eixe procés havia d´esdevindre un tren sense fre.
Segle i mig més tard, arribats al 2023, set exposicions arribaran a coincidir a la ciutat de València amb motiu del centenari del traspàs de Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923). Potser per a molts dels seus incondicionals set en siguen encara ben poques, però sense intenció de llevar cap mèrit al pintor de la llum, al geni nascut al Carrer de les Mantes, al nostre artista més internacional, ja en vida seua i a posteriori, va fer d´eclipsi per al gran públic de tota una generació d´excel·lents pintors coetanis.
Una plèiade d´artistes invisibilitzats tan virtuosos com prolífics: Pinazo, Mongrell, Cortina, Yuste, Benlliure, Stolz… D´autors que poc havien d’envejar al mateix mestre Sorolla. Que també guanyaren premis dins i fora d´Espanya, retrataren monarques i tenen un grapat d´obres al Prado. Entre ells també va haver-ne de trangressors. A un d´eixos últims em vull referir en este article, en senyal de reinvidicació com també de gratitud per haver inclòs Foios en la seua agenda.
Antoni Fillol Granell (València, 1870-Castellnovo, 1930) vingué al món al carrer Baix del Barri del Carme un dia fred de gener del 1870. A la llar d´un sabater. Probablement, i com era costum a l´època, assistit per una comare. Deixeble de Pinazo Camarlench, el patriarca de la nissaga, l´alumne prengué ben prompte consciència davant d´una nova societat urbana plena de desigualtats, abusos i injustícies. I això es va vore reflectit en gran part de la seua obra. Fillol serà pròdig en la confecció de llenços de denúncia social, sens dubte el seu vessant més destacat, com ara La defensa del barracot (1895), La bèstia humana (1897), Després dels aldarulls (1904) o el Sàtir (1906), este últim censurat per un jurat, autocensurat més tard pel mateix autor i redescobert recentment per un descendent seu, també pintor. D´altra banda, l´enorme llenç que portava per nom Revolució (1904) desaparegué misteriosament poc després de la seua finalització.
Lluny de l’Olimp dels pinzells
Pròxim als cercles lliurepensadors i republicans de Blasco Ibánez, a qui va retratar també escrivint vora mar, Fillol era com la cara B d´eixa València ufana de l´Exposició Regional del 1909 que se presentava com la sempiterna terra de les flors, de la llum i de l´amor. L´estricta moral de l´època d´un model polític en caiguda lliure el relegà a l´ostracisme, lluny de l´olimp dels pinzells.
Pocs anys abans de retratar Fillol la seua Comare de Foios (1916), Marià Garcia Mas (1858-1911), reivindicat per bona part de la historiografia com el primer artista faller amb nom i cognoms, ja havia representat, mitjançant la tècnica del gravat, al sosdit personatge. Una dona fornida, aparentment cansada, coronada amb una pinta de la qual penja una mantellina fosca com la nit i asseguda a una taula on es pot vore, entre uns gots i altres aliments, una coca o un formatge encetat. La retratada es gira de cara a l´espectador oferint un gest a cavall entre l´enuig i el desafiament. Com si fora poc, després d´haver finalitzat una llarga jornada assistint a més d´una partera del poble.
En la nostra llengua, la paraula comare posseïx, bàsicament, un parell d´accepcions. Comare és tant la dona que du al braç un infant de bolquers, de camí cap a la pila baptismal, com també la professional que s´ocupa d´auxiliar en el part a altres dones. Els vincles que podien crear-se entre les comares i les persones a les quals havien ajudat a nàixer podien mantenir-se molt forts en el temps, de per vida sovint.
L´ofici de comare nasqué, per tant, de la voluntat de la partera de tindre, al seu costat, alguna persona amb experiència que sabera que era el més important abans, durant i immediatament després del part. El més habitual —i el que desitjaven parteres i familiars— era donar a llum a la pròpia llar, al llit o a una cadira paridora, en cas de tindre-la. Encara que, a l´hora de la veritat, el desenllaç podia produir-se en qualsevol lloc. Perquè les dones, en el món rural, seguien complint les seues obligacions fins a última hora.
Certificat de bona vida
La institució de la comare no podia ser exercida pels homes. Les professionals havien de ser necessàriament dones casades o viudes. Les casades, per a poder exercir, havien d´acreditar prèviament el vist-i-plau dels seus marits i, a més a més, un certificat de bona vida i costums del rector de la parròquia.
Si bé les primeres escoles de comares van sorgir a les darreries del segle XVIII, fins als últims anys del XIX no se´ls va exigir que acreditaren la titulació d´infermeria. El més habitual era que l´ofici passara de mares a filles, com si d´una casta tancada es tractara. Havien, això sí, de passar per un període de pràctiques abans de poder oferir les seues atencions. I també era necessari que dominaren els preceptes bàsics de l´administració del baptisme per les pèssimes condicions en què es produïen els parts, ja que n´eren prou els que no acabaven en final feliç, bé per la mort del xiquet o xiqueta, bé per la mort de la mare, bé per la mort d´ambdós. A totes les ciutats i pobles de l´Espanya de la Restauració, d´albats o albaets n´hi havia pràcticament a casa sí, casa no.
