Crear per a conviure

El Rialto és un teatre del cor del cap i casal, íntim i central en la vitalitat de l’escena pròpia. Se’ns ofereix com «un espai per a compartir i gaudir amb tu. L’habitem?» Promouen la creació i el contacte amb el públic amb propostes de dansa, teatre i arts vives.

Crear per a conviure

REDACCIÓ – Eduard Ramírez
FOTOGRAFIA – IVC
L’Institut Valencià de Cultura ompli la programació del Rialto amb obres de producció pròpia.

El Rialto és un teatre del cor del cap i casal, íntim i central en la vitalitat de l’escena pròpia. Se’ns ofereix com «un espai per a compartir i gaudir amb tu. L’habitem?» Promouen la creació i el contacte amb el públic amb propostes de dansa, teatre i arts vives, amb innovacions com ara els col·loquis postfunció, els clubs de lectura i l’oferta específica de sessions per a col·lectius i instituts de secundària. Ens convida, des de la proximitat, a processos de creació que generen debat i futur per a l’escena valenciana. No és fàcil el repte, però són descarats i ambiciosos. Els acompanyem?

La producció pròpia de l’Institut Valencià de Cultura omplirà la programació del Rialto durant el que queda d’any. Tindrem en cartell entre el 19 i el 29 de desembre l’espectacle ‘Aforismats’, una proposta híbrida i mestissa per a espais no convencionals que introdueix elements d’interacció amb el públic assistent a partir dels aforismes de Joan Fuster. També, entre el 24 d’octubre i el 3 de novembre hi haurà sessions matineres amb col·loquis posteriors, concertades amb instituts de secundària.

Una altra proposta que acollirà el Rialto serà la relació dels textos treballats en el Laboratori de Dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera. La lectura tindrà lloc entre el 7 i el 18 de desembre, amb els textos Stellae, d’Iria Márquez; Aquí también los árboles son verdes, de Paz Palau; La mancha, de Sergio Serrano; i 15 minuts amb tu, de Carles Alberola. També del Laboratori trobarem dues obres en cartell: Pau, de Gemma Miralles, i Las danesas, de Xavo Giménez.

El treball de Gemma Miralles es representarà de l’11 de novembre al 4 de desembre. Pau és una obra que mira d’esbrinar les respostes sobre la pròpia identitat, la biologia i la voluntat. Quatre adults opinen sobre un adolescent i el seu gènere, i mentre el jutgen des de les seues creences, necessitats i desitjos, es descobreixen ells mateixos. Pel que fa a l’espectacle Las Danesas, de Xavo Giménez, el director explica que sempre «recórrec als paisatges inquiets i discrets que m’acompanyen, i vaig proposar una sèrie d’imatges en què les mentires esdevenien veritats del dia a dia al taller de dramatúrgia guiat per Paco Zarzoso, al qual se sumà Denise Despeyroux per a passar de laboratori a taller d’alquímia. Elaboràrem el text de Las danesas a foc lent durant huit mesos, i en el procés fins a l’estrena el text ha patit canvis inevitables perquè llegir no és igual que caminar». A través de la proposta de Xavo Giménez, del 7 al 30 d’octubre podrem conéixer al Rialto els quatre germans Valle, que no han volat del niu, atrotinats, i que formen una comèdia d’enderrocs, on la mentida fa de paisatge i decorat on habitar en pau.

Xavo Giménez, després de vint anys de carrera, s’estrena amb Las danesas en la producció pública. I reflexiona sobre la situació del teatre valencià: «Espere que les produccions públiques no sols siguen portades a terme, sinó que tinguen una vida llarga, com intentem i aconseguim des de les companyies de teatre i dansa del País Valencià. Hui en dia no és possible per manca de recursos econòmics i d’espais d’exhibició». A banda de les tres setmanes de funcions en el Rialto, tindran unes eixides breus en el Principal de Castelló i en l’Arniches d’Alacant, en una gira teatral fugaç. «Confonem cultura amb festivitat. Continuem fent obres de vida curta que s’estrenen i es cremen com el suro blanc. Moren abans de florir», continua Giménez. Però no és pessimista, més prompte valora l’ofici: «La professió valenciana és encomiable. Deixar-se la pell en un projecte que saps que explosionarà en un tres i no res parla de la passió incondicional del nostre sector. A mi em fa creure en cada persona que forma part d’aquest treball, elenc i equip tècnic. Estic feliç per poder alçar una peça que em ve des de les cavernes més recòndites, però també afligit, perquè abans de començar ja en veig el final. Però no importa. Com es diu en l’obra, som flors de plàstic, que no es panseixen».