Entre totes les activitats organitzades per Amics del Museu de l’Horta d’Almàssera cal destacar una que ha volgut conjugar el coneixement per l’horta, la voluntat dels valors de “reduir-reutilitzar-reciclar” i l’actuació intergeneracional. De la mà de Samuel H. Ramírez, s’ha dut a terme el taller “Unir, cosir i ensamblar allò trobat”, que parla sobre reutilitzar o donar un altre ús a les coses que han quedat oblidades i que algú ha trobat.

El taller s’ha desenvolupat durant quatre dies, amb passejades grupals cap a l’horta d’Almàssera. En elles, es convidà a generar diàlegs, reflexionar i compartir impressions sobre temes com el disseny, la sostenibilitat, el reciclatge, el consum o la resiliència. Mentrestant, les cinquanta-sis persones que participaren replegaven allò que trobaven. I després de cada passeig, el Museu es convertia en laboratori, en el qual es construïren productes postconsum amb les deixalles. Així, a través de diferents exercicis, els participants empraren eines resolutives properes al disseny per a lligar o combinar les peces trobades en les diferents passejades.

La proposta pretenia reformular el malbaratament endèmic i fomentar la creativitat mitjançant el contacte amb els materials i el diàleg col·lectiu. Com a resultat, s’han assolit un conjunt d’obres heterogènies amb les quals s’elaborarà una xicoteta publicació.

El taller comptà, a més, amb la participació de convidats com Lorena Mulet, de Per l’Horta, el llaurador Pau Pardo i el dissenyador Vicent Orts, aquests últims promotors del projecte “Artefactes de l’Horta”. Amb tots ells es va parlar sobre el concepte de “reutilització” en l’Horta, sobre eixe pragmatisme i cultura de l’aprofitament, d’esgotar fins a l’última gota d’aigua, de perfeccionar la destresa de modelar la terra i d’inventar ferramentes que faciliten les tasques agrícoles. Una canya amb una pedra incrustada, una garrafa de plàstic retallada o un sac nugat als pantalons esdevenen enginys que faciliten el treball al camp. Artefactes híbrids on la funcionalitat i la personalització s’imposen a l’estètica i l’estandardització. Aquesta pràctica autodidacta, millor sintetitzada en la genuïna expressió “d’apanyar-se”, permet que els objectes i materials tinguen segones i terceres vides. Tot un desafiament a l’obsolescència que tant caracteritza la societat del consum, cada vegada més qüestionada. I és que els coneixements i les maneres de fer de llauradors i llauradores també poden ser una font d’inspiració per a pensar el disseny o l’arquitectura des d’una mirada més sostenible.

Horta viva i en moviment

Un taller on ensenyar l’inacabat com a resultat final entés com un comunicat més del continuum de la matèria, parant atenció a l’origen i ensenyant les vísceres. Des del Museu entenem l’horta com una cosa viva, activa i amb gran quantitat de coneixement emmagatzemat. La manera més efectiva de fer front a la idea que l’horta es convertisca en un mirador o un parc lúdic de la ciutat és vivint-la, formant part d’ella i fent tot el possible per entendre, secundar i formar part dels seus processos. I, per descomptat, consumint en l’esfera local i prenent una postura crítica allunyada de la visió romàntica d’un territori que és llar, treball, cultura i memòria.