Guitarras Esteve celebra 65 anys d’existència amb un festival de música que comptarà, del 2 al 28 de juliol, amb dos referents d’este instrument: David Russell i Ricardo Gallén

David Russell, un dels grans genis de la guitarra clàssica, un escocés que es va mudar fa anys a Vigo, on juga al golf i anima amb entusiasme al Cèltic, farà un concert el 2 de juliol a Alboraia que servirà per a encetar el Festival Guitarras Esteve Vila d’Alboraia, un certamen musical que es prolongarà fins al 28 de juliol. El festival és la manera que ha trobat l’empresa Guitarras Esteve per a celebrar el seu 65 aniversari, amb el suport indispensable de l’Ajuntament, junt amb el poble d’Alboraia.

L’empresa es va fundar en 1957 en un cèntric carrer d’aquesta localitat xufera. Anys enrrere, quan va començar la Guerra Civil, Manuel Adalid havia entrat en Guitarres Tatay perquè faltava mà d’obra. Allí va passar vint anys fins que ell i dos companys més, Antonio Monfort i Francisco Esteve, que era l’únic solter dels tres, es van independitzar per a tindre la seua pròpia marca.

El major dels Adalid ja no viu, però el seu fill, un altre Manuel, segueix a la fàbrica, que hui està repartida en dues naus en el polígon industrial, gaudint d’una jubilació activa mentre el seu fill, un altre Manuel Adalid, la tercera generació, governa l’empresa amb dos descendents dels fundadors: Alberto Hernández i Milagros Vaquero.

150 unitats a la setmana

El tercer dels Adalid ens mostra la fàbrica seguint el procés d’elaboració de les seues guitarres. Cadascuna tarda prop de dos mesos a estar acabada i cada setmana ixen cap a les botigues prop de 150 unitats. Guitarras Esteve té molt clar el seu nínxol de mercat: ni molt barates ni molt cares. Fa un soroll ensordidor per tota la nau. Serres i màquines de tota classe grinyolen sense compassió durant tot el dia. A l’entrada d’una de les sales, en la planta de dalt, uns sacs recullen totes les serradures que absorbeixen uns tubs. Perquè allí dins està tot ple de serradures i encenalls de fustes arribades d’Àfrica, Sud-amèrica o Europa.

Són 47 treballadors en una empresa que ha fet un esforç tecnològic per no perdre el pas dels nous temps. Però en la producció lliguen bé allò modern amb la tradició. I al costat d’un aparell que talla les peces amb làser, hi ha un home escatant un cant a mà, perquè en les coses minucioses l’experiència del treballador és quasi insuperable.

Al fons de la planta de dalt, Manuel obri una porta que estava tancada hermèticament. Dins canvia la temperatura: l’ambient és més calorós i sec. Una olor perfuma tota l’estada, on conserven les fustes més valuoses. “Ací hi ha fusta des de fa 30 o 40 anys. Com pal sant de Riu, que és la joia de la corona. Per això està tot més sec. Fustes especials que treballem al 5% d’humitat, encara que després recupera una miqueta”, informa Manuel.

Aqueix és un dels pocs espais sense soroll. L’altre és un habitacle menut que el segon Adalid utilitza com a taller de lutheria per a de-senvolupar l’alta gamma de les seues guitarres.

Manuel acaba de tornar de Los Angeles d’una de les poques fires que ha sobreviscut a la pandèmia. La més prestigiosa, la de Frankfurt, ja ha deixat de celebrar-se. Fa quaranta anys, el segon dels Adalid va convéncer al seu pare per a viatjar a Frankfurt. Fins llavors només feien guitarres per a clients d’Espanya. Allí se’ls va obrir una finestra al món i de la primera fira van tornar amb encàrrecs d’un client dels Països Baixos per a dos mesos. Van pagar dos milions de pessetes de 1980. Una dinerada. A l’any següent els van fer comandes per a sis mesos i, a diferència dels espanyols, que en molts casos els retornaven les factures, aquests pagaven per endavant. L’empresa va fer un salt.

Records musicals

Una de les zones més cridaneres és on està Poli, el gran expert guitarrer de l’empresa. Allí les parets estan folrades amb cartells de cantants i grups de l’època: Adamo, Nino Bravo, Juan Bau, Emilio Només, Sergio i Estíbaliz… Han fet un esforç per conservar-los i encara que estan descolorits li donen un punt a aquell racó. El motiu de tant de record musical és un extreballador, Paquito Estellés, hui director de la Big band Blue i llavors músic dels Bambinos, un grup que en els 70 va arribar a rodar per tota Espanya i Llatinoamèrica gràcies a èxits com ‘Help’ o ‘Fin de semana’.

Ja han corregut 65 anys d’història d’aquesta empresa d’Alboraia. Guitarres Esteve va tindre la idea de fer un festival per a commemorar el seu aniversari i l’Ajuntament d’Alboraia la va rebre amb els braços oberts. Tocarà David Russell. I un altre fenomen de la guitarra, Ricardo Gallén. I durant diverses setmanes hi haurà un concurs internacional dotat amb 10.000 euros de premi per al guanyador. Una oferta musical per a enlluernar a colp de guitarra als veïns d’Alboraia, València i tots els pobles del voltant. Perquè 65 anys no es compleixen tots els dies.