A l’hora de l’eixida del col·legi, a Bonrepòs i Mirambell, la bullícia és a la porta del centre, d’on apareixen xiquets i xiquetes excitades que, immediatament, es posen a fer equilibris en el lateral d’una séquia per a desesperació de les seues mares i pares, les qui, temoroses, estiren el braç cap a ells intentant acabar amb el joc com més prompte millor. Tots ells passen al costat de dues figueres grosses i nues cap a les seues cases, quasi en sentit contrari a un dels Camins del Carraixet i que, en aquest cas, travessa l’horta en direcció al cementeri, primer, i Vinalesa o Meliana, després.

A aquesta hora no hi ha molta gent passejant i el recorregut és un recés de pau a mesura que es va apagant el so cada vegada més llunyà del carrusel de cotxes de l’autovia. Però els caps de setmana i a última hora de la vesprada estan molt transitats. “Encara que la bogeria va ser després del confinament, quan eixirem tots als camins de l’horta com a desesperats”, recorda Irene Martínez, regidora de Medi Ambient l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell.

L’horta és un bell tauler en el qual cada casella està dedicada a un cultiu. Cebes, carxofes, cols, fenolls, taronges… Un paradís hortofructícola gràcies a l’esforç dels llauradors que s’afanyen per defensar i cuidar la terra. Un d’ells doblega el llom amb un xicotet rastrell envoltat de tarongers. Assegura que no és fàcil viure del camp en aquests temps, però arrossega la resignació de qui sap que li sobra amb el fet de poder seguir endavant sense necessitat de fer-se ric. El passejant l’observa i es pregunta per la riquesa, si és tindre molts diners en el banc o poder viure envoltat d’una planícia bella i fecunda com aquesta.

Els qui viuen en aquest preciós entorn estan acostumats a aquest paisatge que converteix el camp en un jardí on voletegen coloms i garses

El camí avança paral·lel a una séquia i, segons amb què estiga prenyada la terra, t’inunda una olor o una altra. Per moments fa pesta de fem i per moments s’ensuma la flor del taronger. Però la reina és la ceba, que impregna l’ambient de banda a banda, on es nota que els caminants respecten l’horta i eviten la temptació de ficar la mà. Per si de cas, l’Ajuntament ha posat uns cartells en els quals, a més d’advertir de l’obligació de portar els gossos lligats, recorda que els horts són propietats privades on no es pot entrar ni molt menys furtar.

Durant aquesta vesprada molt pocs saluden en passar. Es col·loquen la màscara, claven la mirada en el sòl i es creuen sense dir res. Un home més major trenca la norma i desitja bona vesprada al passejant mentre avança amb un caminar pesarós. Poc després passa un altre, vestit de Quechua de dalt a baix, que sembla que en lloc de vindre de Vinalesa o de Foios acabe de creuar Europa sencera.

A la tornada comencen a apuntar-se a les sendes aquells que han acabat la jornada laboral i trien l’horta per a tancar el dia. Algunes dones i homes majors ixen en grups de tres o quatre persones i s’ajuden d’un gaiato mentre passen al costat d’un camp on una colla de treballadors recull cebes amb uns ganivets llargs i esmolats, que em semblen les arpes d’un drac.

Després ixen del poble dues dones que passegen en animada conversa, camí del cementeri, mentre una porta una bossa de plàstic transparent que permet descobrir que porta tres d’eixos recognoscibles ciris rojos.

Els qui viuen en aquest preciós entorn estan acostumats a aquest paisatge bell que converteix el camp en un jardí on voletegen els coloms i les garses. Però l’espectacle és encara major per als urbanites que escapen el cap de setmana de la seua presó de formigó per a delectar-se per camins com aquest amb l’horitzó buidat.

La millor forma de rematar la ruta, com recorden en Turisme Carraixet amb la campanya dels Imprescindibles, és acostar-se a algun dels forns amb història del municipi i comprar-se una coca amb sal per a tornar a casa amb l’estómac ple, el paladar salat i una sensació molt reconfortant.